Enric Prat de la Riba : ara que fa 100 anys

“D’estatura més aviat baixa, grassó, amb una cara plàcida de professor o de notari, sense grans preocupacions d’elegància, però d’una pulcritud acurada, de pell blanca i rosada, cabell i bigoti castanys i ulls blaus de miop, amb un front sumptuós i una veu sense color, no donava la impressió de la seva forta personalitat fins que exposava amb un ordre pausat el propi pensament. La seva acció era realment la de la pluja que refà les flors i les plantes, amb un desdeny aristocràtic de les tempestes destructores, les quals per a ell no representaven altra cosa que la necessitat d’un nou esforç en el recomençament de la feina desfeta. I enlloc de l’oblit desencoratjador del poble, havia trobat a la seva hora el reconeixement general del mèrit d’aquella tasca inesgotable que, segons les seves pròpies paraules, li havia estat inspirada per la confiança en el seny ordenador que deia tradicional de Catalunya”[1] així descrivia l’aparença d’Enric Prat de La Riba i en definia l’acció de govern l’advocat Amadeu Hurtado en les seves memòries.

Retrat d'Enric Prat de la Riba

Ara fa 100 anys que va morir Prat de la Riba. Des de la presidència de la Diputació de Barcelona (1907-1917) i de la Mancomunitat de Catalunya (1914-1917) va impulsar iniciatives encara avui vigents i va fundar institucions encara ara rellevants a Catalunya. La Biblioteca de Catalunya n’és un exemple. Sembla que per a la inauguració el 28 de maig de 1914, com a servei públic i biblioteca nacional, tenia un discurs preparat, que no arribà a pronunciar mai, però on hi expressava idees que posà en pràctica i que podrien ser vigents, salvant la distància amb certes expressions i concepcions pròpies de l’època: “Una biblioteca és sempre una festa per a l’esperit, però en aquest goig espiritual hi ha una gradació d’intensitat que correspon a una gradació de valors. I aquesta biblioteca no és una de tantes biblioteques que un poble necessita. No és una biblioteca escolar, per a ensenyar als nois de les escoles públiques el maneig dels llibres, aquest art que tants homes amb títol acadèmic ignoren en la nostra terra. No és una biblioteca popular, per a completar o prolongar l’acció instructiva de l’escola. No és una biblioteca professional. No és una biblioteca per a diletants més amants del plaer de la pròpia instrucció que de l’esforç de la producció, que esperen l’hora de la tertúlia. És, ha d’ésser, serà, amb l’esforç de tots, la biblioteca essencial, la biblioteca integral, la que tots els pobles tenen per als homes superiors que investiguen, per als directors de l’espiritualitat nacional, per als homes que estudien el passat i laboren l’avenir la raça”[2]

En aquestes paraules s’hi reflecteix l’afany modernitzador en la seva obra de govern, amb les infrastructures, la cultura i l’educació com un dels objectius principals del seu mandat.

Si bé el seu fons personal es conserva a l’Arxiu Nacional de Catalunya, a la BC s’hi conserva la biblioteca i en les col·leccions d’autògrafs de Joan Segura i en la correspondència de Frederic Clascar s’hi conserven algunes cartes. El llegat bibliogràfic, format per obres de diverses disciplines, com ara dret, història política, sociologia i literatura el formen un conjunt de 1811 llibres, que reflecteixen el ventall d’interessos i la diversitat dels camps d’acció en què actuà; i destaquen les obres dedicades pels autors. D’entre les cartes del fons Segura i Clascar, en transcrivim dues, significatives del seu pensament i testimoni directe del llegat documental que la BC conserva del seu impulsor, i alhora l’expressió en primera persona de la seva ideologia. Una està adreçada a Lluís Domènech i Montaner, a qui li expressa afinitats polítiques i el felicita per un discurs; l’altra, a Frederic Clascar, amb qui Prat de la Riba mantingué certes afinitats ideològiques i li encarregà una versió catalana de la Bíblia.

[Carta a Lluís Domènech i Montaner, Ms. 2288]

2 Desembre 1902

Sr. D. Lluís Domènech

Molt estimat amic:

No pot imaginar-se l’efecte que ha produït el seu discurs en la nostra gent i fins en tota la de Barcelona: el que pensa i no parla, ha parlat i tot ha sigut sorpresa, admiració, entusiasme. El poble, i no’l poble menut sinó el burgès, li canta l’Hosanna i’l coronaria Rei. Cregui que me n’alegro. Ja era hora de que lo que és se vegi i de que sigui un home de de bé i no un florero, l’enlairat.

No li dic lo que m’ha entusiasmat a mi (de cap manera sorprès) sabent quant fondament l’estimo (com el meu pare en catalanisme) i la gran afinitat de temperament i d’idees.

No cal dir-li que fins avui no l’he llegit, in extenso, s’entén.

No  aniria bé enviar un exemplar al diari de sessions als Reis convenientment senyalat?

Ja sap que sempre pot manar al s. d. a. i s.

Enric Prat de la Riba

Carta a Lluís Domènech i Montaner, Ms. 2288

[Carta a Frederic Clascar, s.d.]

Estimat Mossèn Clascar: Dies ha que volia escriure-li, però anava passant absorvit per tantes coses com a un se li venen a sobre sense saber d’ahont surten.

Només hem rebut fins ara dos articlets de notes romanes i a n’aquest pas de ben poca cosa li podria servir la ajuda de La Veu. N’hauria de fer una cada semmana. Poca cosa dona i pot donar La Veu: d’un altre caràcter, és a dir, com articles-cròniques de Roma de més apariència en extensió a preu de la tarifa que tenim establerta en cobraria 15 pessetes  cada una, però com són més llarchs hi ha més dificultat en inventar-se cada semmana i, fet i fet, venen a resultar a dos mensuals. En la forma començada per vostè és més possible sent jo sempre a sobre d’en Caselles fer-los publicar semanalment; aquets el màxim de la nostra tarifa els gradua a 7,50 pessetes que és lo que que cobrava en Carner pels soliloquis. Però si la cantitat que vostè necessita o li convé treure és superior a la que així li resultaria, m’ho diu i arreglarem el preu a gust de vostè.

Temps ha tenia intent de publicar la meva conferència a l’Ateneu sobre la nacionalitat catalana, i ara que és possible fer-ho sense perill de rebre, m’hi he determinat. Però ja començats els treballs preliminars, he pensat que seria convenient que no es quedés en aquesta publicació, sinó que imprimís també algunes altres coses inèdites d’educació política del nostre poble. I anant pensant he anat enxamplant la idea primera i estic resolt a fer com una petita biblioteca d’educació de la nostra gent, del mateix tarannà que havia de tenir i no té la de l’Avens. Vostè deu haver vist que més que educar, perverteix. Només dona que literatura i literatura que sovint és de tesis  o quan menys escabrosa. En cambi, l’aspecte polític del nostre moviment està sistemàticament pretèrit: només s’han publicat dos volums polítics, un d’en Domènech i un de l’Almirall, tots coses rescalfades. A part de que també han preferit la nostra gent, és a dir, la colla nostra de La Veu en literatura.

Tot plegat m‘ha decidit a emprendre la tasca de fer aquesta obra educadora: jo hi vaig al cantó polític i ja me’n cuidaré jo. Però convé també educar la nostra gent des d’altres aspectes, que en tots ho necessita prou. Un dels que he pensat és posar-li a la vista biografies confortants, estimulades de virtuts morals, d’energies de voluntat, de potència intel·lectual; i  en aquest ram les Vides de Sants no hi haurien de faltar. D’això vostè ha de cuidar-se’n: n’ha de fer un petit volum de cent a cent deu planes de la mida dels tomets de biblioteca popular ab cuatre o cinc o sis o més Vides de sants procurant que n’hi hagi d’ordes ben diferents: un de català, vui dir de típic nostre, un d’universal, dels grans, una devota de la Mare de Déu, un home de voluntat activa, fundador o organisador. Li sembla bé? Pensi que la finalitat és educadora i a la tria i en la manera d’exposar la biografia de cada un s’ha de tenir sempre present aquest objecte.

No sé si han anat seguint les nostres coses desde Roma i si algú l’ha anat enterant: des de que li vaig escriure han donat un tom molt gros a favor nostre. Cansats de que ens burxessin per tots cantons propis, estranys, els del vidre i els de la demagògia, i de que el govern contra nosaltres se valgués d’uns i altres, vàrem intentar guardar-nos els flancs posant-hi a carlins i republicans, i la cosa ens va sortir bé. Ab l’escusa de la llei de les jurisdiccions, que anava contra nosaltres, vàrem intentar més acció comuna, uns i altres vàrem respondre, la campanya de les Corts se va fer ab la cooperació de republicans, nocedalistes i carlins. En Lerroux pel compte que li té i per manament d’en Moret treballa per desfer aquesta entente. Si no ho logra, vindran les eleccions i una coalició semblant s’endurà la majoria dels districtes de Catalunya.

I si ho logra, tant se val: Catalunya sabrà el camí de separar-se quan vulgui, a part de l’efecte que ens proposàvem de sobres l’hem lograt, ab un èxit molt superior al que ens podíem esperançar.

Perquè nosaltres que quan l’atentat de La Veu no vàrem trobar enlloc, una veu de defensa o de protesta, que teníem en contra tots els elements governamentals des del Rei a l’últim jutge i a  tots els polítics i a tots els diaris i a tots els partits: que havíem de ser calumniats, fusellats i se n’ havia de privar de parlar en català xx, nosaltres monstres, oprobi, execració d’Espanya, tot d’un plegat ens tornem redemptors, salvadors: nosaltres hem de salvar Espanya, s’ha de catalanisar a Espanya i entre els escriptors castellans ja n’hi ha que es diuen, en lletres de motllo, catalanistes.

Això d’una banda. D’altra part, afalagaments i obsequis, i recados i ensabonades de Palau, que’ns estimen tant, d’ autoritats militars que diuen que tenim raó que en l’opúscul La Cuestión catalana demanem poc i que és a l’exèrcit que hem de dirigir-nos que ab ell ho alcançarem tot. Així.

És una moda. Passarà probablement perquè no estem prou al punt d’aprofitar-la del tot o perquè l’acció decisiva no és prou madura, però fatalment més aviat del que tota vegada convindria ens trobérem en situació d’imposar moltes de les nostres coses. Ab axò prepari’s ab foc i constància, que tots ens hi haurem de posar més aviat, repeteixo, del que voldrem. Com més treballi, com més estudiï, com més s’armi de totes les armes, millor. Guardi la salut i cuidi-la, però no deixi badaguejar massa l’esperit en coses apartades o distants del fi primer de la seva activitat i de la seva propia vocació.

I acabo: és la tercera interrupció des de que he començat a escriure-li.

Recordi’s quan me contesti de parlar-me de lo que fa, de lo que estudia, de les seves impressions d’aquí, de la seva salut, que tot m’interessa verament.

Seu affm. A. y C.

Enric Prat de la Riba

Carta a Frederic Clascar, s.d

100 anys després de la seva mort, recordem aquell home que Hurtado definia grassó, amb cara de notari, pulcre, de pell blanca i pensament pausat; que estava entusiasmat per un discurs de Domènech i Montaner, i decidit a crear una col·lecció de llibres d’educació política; que fou emprenedor de moltes iniciatives per modernitzar infrastructures i fer avançar la societat catalana en el progrés material i cultural; i que creia que una biblioteca és sempre una festa per a l’esperit.

 

Mercè Comas
Servei d'Accés i Obtenció de Documents

 

1 Hurtado, Amadeu. Quaranta anys d’advocat: història del meu temps. Mèxic: Editorial Xaloc, 1956, p. 235-236, Top.: Mts 8050

2 (Esborrany per al discurs d’inauguració de la Biblioteca de Catalunya el 28 demaig de 1914 que no arribà a pronunciar)

Comments