La paraula calendari s’aplica a l’organització dels dies de l’any en mesos i setmanes, imposant un ritme a la societat en consideració als canvis de la lluna, la litúrgia o la política.
Els almanacs són calendaris amb dades astronòmiques, pronòstics meteorològics i informacions diverses.
Els calendaris i els almanacs són publicacions efímeres que porten implícita la data de caducitat, de consulta reiterada i quotidiana. La bibliografia sobre el tema és molt escassa i, en ser un objecte d’ús, se’n conserven pocs i han estat molt poc estudiats.
El Tapís de la Creació, de Girona, de l’any 1100, basat en un calendari, podria ser el més antic conegut a Catalunya.
En els s. XV-XVI es popularitzen els petits impresos; de calendaris, però, se’n conserven molt pocs. A Catalunya, el més famós és el de Bernat de Granollacs.
Durant els s. XVII-XVIII són molt coneguts els almanacs de Diego Torres Villarroel, continuats pel seu nebot Judas Tadeo Ortiz Gallardo y Villarroel.
En el s. XIX tenen llarga vida i difusió: a Catalunya, el Calendari de l’ermità; a Mallorca, el Calendario general en las Islas Baleares, i al País Valencià, el Calendari dels brillants.
Apareixen almanacs especialitzats; es divulguen els agrícoles, com el Calendari del Pagès i el Calendari dels Pagesos; alguns dels quals encara es publiquen.
A finals del s. XIX i començaments del s. XX moltes revistes editen almanacs com a número extraordinari: l’Almanac de l’Esquella de la Torratxa i l’Almanach de la Campana de Gràcia, en són un exemple. Igualment es publiquen almanacs literaris que no són vinculats a cap revista, com l’Almanach dels noucentistes.
A finals del s. XX i començaments del s. XXI hi ha un esclat de noves tipologies de calendaris.
