El passat 19 de gener va tenir lloc a la Sala de Llevant de la Biblioteca de Catalunya un concert de piano a càrrec de la pianista japonesa Rie Hirai. Una assistent a l’acte ens ha fet arribar les seves impressions, que transcrivim a continuació.

Si hi ha una paraula màgica en aquest concert de piano és el seu títol: Kizuna.
No podríem entendre el contingut, el sentit, tots els elements que integren i interaccionen en aquest espectacle sense saber el significat d’aquesta paraula. Rie Hirai comença amb la seva definició i desvetlla el secret, a partir d’aquí el transcurs del concert està custodiat per aquest fil conductor, on la paraula japonesa kizuna, que vol dir “fusió, enllaç”, forma part de l’eix damunt el qual orbita tot el concert.

De manera calculada, l’enllaç entre la cultura japonesa i la catalana en l’àmbit musical i lingüístic, la música modal i tonal, l’oriental i l’occidental, els estils familiars, els contemporanis, el vestuari, la passió, la simpatia, l’alegria i l’agraïment d’aquesta jove pianista flueixen dalt de l’escenari de la Sala de Llevant, presidida pel piano Pleyel de Granados. Quan Rie Hirai anomena Granados, insisteix a especificar: “el meu preferit”. La música de Granados es va fer esperar, va ser la cirereta del pastís, amb un final de concert que s’intuïa amè, intens i de sonoritats amb emoció continguda.

El vestuari de l’artista es va fusionar amb l’estil de la primera part. El seu kimono i les melodies japoneses creades pel seu pare i avi van marcar la primera part del concert en un ambient oriental. A la mitja part un sorprenent canvi de vestuari va trencar amb la música dels compositors japonesos i va contextualitzar el seu vestit de gala junt amb  l’estil pianístic en una morfologia musical més propera, sonaven al piano músiques del s. XX composades per Rakhmaninov, Falla i Granados.

Rie es va esforçar per presentar-se en català i explicar el significat del que interpretaria, això va emocionar al públic, creant un ambient íntim i de complicitat, lluny de la fredor  que podria suposar la immensitat de la sala. La successió dels estils estaven condicionats per aquesta fusió que ella meticulosament va calcular.

Les obres i el virtuosisme compositiu de Granados semblaven d’una senzillesa que enganyaven l’ull en veure les seves mans petites córrer davant el teclat amb una serenitat i seguretat més que calibrades. Els bordons aguts i greus interpretats per les seves mans amb gestos flexibles i moviments suaus van demostrar la seva absoluta complicitat melòdica i harmònica. Rie jugava intel·ligentment amb el piano de manera equilibrada en totes les peces que va interpretar, amb toc enèrgic i mentalment segura, sense suport escrit.

Tot i que el programa manté una divisió dual entre “Obres japoneses per a piano” i “Obres per a piano”, on ella va diferenciar inclús amb el seu vestuari -dient que no volia  interpretar Granados amb el kimono-, estaria millor observar tres parts, on les obres del rus Rakhmaninov afincat als Estats Units s’infusionen a la vida dels Hirai.

La presentació d’aquest concert va deixar al públic content en varis aspectes, el musical de manera inequívoca per l’exquisidesa de la seva interpretació, però a nivell humà i emocional Rie va sorprendre amb la seva proximitat al públic i la mostra d’agraïment continuat vers la institució que la va recolzar, lloc on va esbrinar i forjar part de la seva recerca orientada a la seva tesi doctoral sobre Granados al Japó, a la Biblioteca Nacional de Catalunya.

Si fusió és Kizuna, que la música i tot el que comporta sigui sempre Kizuna a la nostra vida. A través d’aquest desig és possible que l’enteniment de tots els valors que comporta la música ens ajudin també a formar part del nostre dia a dia amb completa harmonia.

Anna Maria Anglada i Mas