Després de la fi de l’Imperi romà d’Occident al segle V, el llatí va sobreviure als seus primers parlants gràcies al prestigi cultural. L’Església catòlica va mantenir el seu ús amb la qual cosa es convertí en la llengua de cultura de l’Europa occidental, i més enllà, també entre aquelles terres germàniques, escandinaves i eslaves que van ser evangelitzades per Roma. 

Un podria creure que el llatí perdria el seu domini amb el sorgiment de les llengües vernacles, però el procés fou molt més lent perquè el llatí gaudia d’un avantatge respecte als altres idiomes: era la llengua comuna de relació entre parlants que no compartien la llengua vernacla, l’anglès del món occidental dels nostres dies. No és estrany, doncs, que durant l’edat moderna el llatí fos un dels idiomes en què es van publicar més llibres.  

En les portades de les publicacions, els tipògrafs feien servir també el llatí. En els peus d’impremta, a l’hora de triar la forma llatina de cada ciutat, usaven el topònim d’època romana. Així, Ilerdae (Lleida), Dertusae (Tortosa), Caesaraugustae (Saragossa), Compluti (Alcalá de Henares), Neapoli (Nàpols), Lugduni (Lió), Lutetiae Parisiorum (París), Londini (Londres), Vindobonae (Vienna), etc.

Ara bé, aquesta opció no era sempre possible. Les ciutats que havien sorgit durant l’època medieval o bé s’havien fundat en zones que mai no havien format part de l’imperi romà, eren designades amb formes llatines inventades, relacionades amb el seu nom actual o amb els pobles antics que hi havien viscut. Leipzig és anomenada Lipsiae; Amsterdam és Amstelodami i, a Catalunya, Cervera, Cervariae Lacetanorum (al·ludint al poble ibèric dels Lacetans, tot i que aquesta ciutat no va néixer fins al segle XI). La ciutat de Madrid rebia una doble denominació. El topònim més corrent és Matriti, però alguns llatinistes espanyols en crearen un altre de més solemne, Mantuae Carpetanorum (Màntua dels Carpetans), com si ja hagués existit en època preromana com a seu del poble celta que ocupava el centre peninsular.

Una eina útil per saber a quina ciutat correspon un topònim llatí és: Orbis Latinus. Berlin : Richard Carl Schmidt & Co, 1861, obra del bibliotecari J.G.Th..Graesse. La Biblioteca de Catalunya compta amb la segona edició de 1909. És accessible també la tercera edició (1971) via digital: http://www.bayerische-landesbibliothek-online.de/orbis-latinus

Un altre recurs digital orientat específicament al llibre antic és: Latin places names found in the imprints of books printed before 1801 and their vernacular equivalents in AACR2. http://rbms.info/committees/bibliographic_standards/latin/index.html

A voltes els noms no són el que semblen. El nom de Coloniae Allobrogum no designa la ciutat alemanya de Colònia (que és Coloniae Agrippinae) sinó Ginebra; i Cosmopoli no és un nom real, sinó el topònim que van usar algunes edicions clandestines fetes en ciutats com Londres, Frankfurt o Rotterdam. Ah!, i si en un llibre del segle XVIII trobeu al peu d’impremta el lloc Monaco, no és que els avantpassats d’aquest principat minúscul es dediquessin a la tipografia; en realitat el nom correspon a la ciutat de Munic. 

Eduard Botanch Albó
Catàleg Col·lectiu del Patrimoni Bibliogràfic de Catalunya