Des del naixement de l’escriptura, la combinació de lletres i de paraules ha donat molt de joc. A banda de la funció principal de transmetre missatges de manera clara i precisa, lletres i mots han adoptat altres usos, alguns amb un clar sentit lúdic o visual, com ara els anagrames i els monogrames. De vegades s’han confòs aquests dos termes. Mentre els anagrames consisteixen en la nova combinació de les lletres d’un terme per crear-ne un altre —Salvador Dalí, Avida Dollars—, els monogrames són dibuixos formats per la disposició peculiar de dos o més lletres d’un nom.

El monograma té una llarga història. Se’n coneixen exemples ja a l’antiguitat. D’aquest temps, en l’àmbit cristià, és el crismó, signe format per la juxtaposició de les dues primeres lletres del nom de Crist en grec (XPIΣTOΣ). De tota manera, l’ús dels monogrames es difon més durant l’edat mitjana. Un monograma medieval significatiu és l’emprat per Carlemany. Presenta el nom del sobirà en llatí, Karolus, amb les quatre consonants —K, R, L, S— disposades en forma de creu. Al centre hi ha un rombe que inclou un rombe més petit a la part superior,  amb els quals es dibuixen les vocals del nom de l’emperador: la lletra A (formada pel petit rombe i pel dos costats del rombe gran), O (pel rombre gran sencer) i U (pels dos costats inferiors del rombe gran). Seguint el seu exemple, altres reis i papes van utilitzar representacions singulars del seus noms respectius en documents oficials a manera de signatura, recurs ben útil per ser reconeguts en una Europa majoritàriament analfabeta.

Amb la invenció de la impremta, els tipògrafs apliquen la tradició medieval del monograma per identificar els llibres que produeixen. Així doncs, impressors de països diferents els utilitzen com a marques distintives. Com a mostra, Simone da Lovere (actiu 1489-1520), Wygand Koeln (actiu 1520-1548), Benoît Rigaud (m. 1597) i Joaquín Ibarra (actiu 1754-1785), que treballen a Venècia, Ginebra, Lió i Madrid, respectivament. Aquesta pràctica  es difon també a Catalunya, com ho certifiquen les marques tipogràfiques de Joan Rosembach (m. 1530), Pere Montpezat (actiu 1532-1560?), Josep Moyà (actiu 1670-1693?)... 

Un dels monogrames  que reclama una certa explicació és el distintiu de Rosembach. Com molts altres dels segles XV i XVI, el monograma consta de lletres unides a una creu. En aquest cas la creu es combina amb una H que té en la part inferior una R. En realitat, el dibuix comprèn una altra lletra, la I, oculta en el pal vertical de la creu, i que correspondria al nom propi de l’impressor en llatí, Iohannes[1]. Lògicament, la R es relaciona amb el seu cognom... I què hi fa la H? Alguns monogrames coetanis inclouen la inicial del lloc de procedència del tipògraf. Tal com ell esmenta en diversos colofons dels seus llibres, era nascut a Heidelberg.

D’igual manera que els impressors, uns altres professionals relacionats amb el món del llibre imprès, com els gravadors signen amb monogrames les seves creacions. Un dels monogrames més famosos és el de l’artista Albrecht Dürer, que consta d’una A que inclou en la part inferior una D.

Aquest recurs gràfic apareix en els impresos amb altres finalitats. Durant els últims segles medievals l’antic crismó fou substituït per les lletres IHS. Aquest monograma referit a Jesucrist prové de l’abreviació del nom de Jesús en grec (ΙΗΣΟΥΣ), fent servir les tres primeres lletres[2]. Posteriorment se substituiria la sigma grega per la essa, la lletra llatina equivalent. En canvi, l’eta grega (H) no es reemplaça mai per la E perquè el seu traç coincideix amb el de la hac, encara que el so sigui ben diferent. El monograma IHS apareix en relativa freqüència en llibres religiosos impresos dels segles XVI al XVIII, tant per designar la divinitat com, en altres casos, assenyalar que l’autor era jesuïta, ja que els seus membres havien adoptat aquest monograma com a emblema del seu orde religiós. D’altra banda, la devoció de la Mare de Déu, amb una iconografia molt rica, també es concreta amb un monograma constituït per dues lletres del nom de Maria entrellaçades.

La vigència dels monogrames arriba fins als  temps actuals i el seu camp no es limita al món del llibre. Només cal veure el  Dictionnaire encyclopédique des marques & monogrammes, de Ris-Paquot[3]. És un recull de monogrames i altres elements distintius de professionals, d’arquitectes i ceramistes fins a orfebres i pintors, fet el segle XIX, que aplega més de dotze mil entrades. Entre els col·lectius relacionats amb el llibre antic s’ha de fer esment també dels bibliòfils. Un cas present a la Biblioteca de Catalunya és el monograma d’Àngel Aguiló, que senyala els llibres de la seva col·lecció amb les dues inicials del seu nom, una inserida dins l’altra. 

Eduard Botanch

Catàleg Col·lectiu del Patrimoni Bibliogràfic de Catalunya

[1] VINDEL, Francisco. Escudos y marcas tipográficas de los impresores en España durante el siglo XV: 1485-1500. Madrid: Francisco Vindel, 1935, p. 32

[2] URECH, Édouard. Dizionario dei simboli cristiani. Roma: Arkeios, 1995, p. 110-111

[3] RIS-PAQUOT, Oscar Edmond. Dictionnaire encyclopédique des marques & monogrammes, chiffres, lettres initiales, signes figuratifs, etc., etc. Paris: Librairie Renouard, Henri Laurens, 1893. Versió en línia: https://archive.org/details/dictionnaireency02risp. [Consulta: 14-3-2017]