Com ja és ben sabut, l’any 1906 es convocà el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana amb la finalitat de redactar-ne una gramàtica i unificar criteris  a l’hora d’escriure en català. Aquest I Congrés suposà, a més de l’intent de redactar una gramàtica, una manifestació d'adhesió col·lectiva a la llengua catalana i l’augment del prestigi de la nostra llengua.

Però abans de la reforma ortogràfica, ¿quin era el panorama de la normativa en l’escriptura del català?

Amb l’aparició de la impremta, les primeres gramàtiques que es publiquen als Països Catalans (Nebrija, Perotti...) són bàsicament en llatí i contenen, només, alguns exemples en català. D’aquesta època només es coneixen les Regles d’esquivar vocables o mots grollers o pagesívols, de Bernat Fenollar i Jeroni Pau (ca. 1487, no s’arribà a publicar), un llistat de mots elaborat amb  la intenció de corregir-ne el lèxic i la pronunciació. Aquest és l’únic intent conegut de fer de la llengua catalana objecte d’estudi fins entrat el segle XVII.  

Durant aquest segle, al Principat, apareix la Gramatica cathalana breu i clara..., de Llorenç Cendrós i la Summa de temps..., d’Ignacio Vallès. També  s’elaboren alguns repertoris lexicogràfics: Fons verborum, d’Antoni Font (1637),  el Thesaurus verborum, de Pere Torra (1640), i, a finals de segle el Gazophylacium catalano-latinum, de Joan Lacavalleria (1696). 

Cal remarcar però, que aquestes gramàtiques, tot i estar escrites en català, estaven més enfocades a l’estudi del llatí. 

Als segles XVI i XVII el català s’usa en la majoria d’àmbits –família, escola, documents de cancelleria... –tot i que el castellà, a causa d’un seguit de  factors polítics, econòmics i culturals, comença a penetrar a la societat catalana. És però, al segle XVIII, i sobretot després de la desfeta del 1714, que amb la introducció progressiva del castellà a les escoles, a l’administració i a altres parcel·les abans reservades al català i al llatí, l’ús del català va quedant reduït a l’esfera familiar i íntima.

Amb tot, encara hi ha certs sectors de la població que defensen la llengua catalana i el seu ús. Així, al segle XVIII, cal destacar les figures capdavanteres de Pere Màrtir Anglès amb la seva obra, Prontuario orthologi-graphico trilingüe... i la de Josep Ullastra, que no es publicà fins a l’any 1980, però de la qual la Biblioteca de Catalunya conserva el manuscrit original.

Al País Valencià destaca la figura de Carles Ros, gran defensor de la llengua catalana i considerat un precursor de la Renaixença en aquest indret. 

Arribem al segle XIX amb una llengua empobrida, molt castellanitzada i sense unificació ni fixació gramatical. A les primeries d’aquest segle, i en un entorn de dominància de la llengua castellana en molts àmbits, apareixen les gramàtiques de Josep Pau Ballot (1813) i la de Joan Petit i Aguilar, de la qual la Biblioteca de Catalunya  conserva el manuscrit. També, en un intent de fixar la llengua, Pere Labèrnia elabora el seu Diccionari de la llengua catalana ab la correspondencia castellana y Llatina (1840).

És a partir del moviment de la Renaixença (1833-), quan sorgeix de la voluntat de fer renéixer el català com a llengua literària i de cultura després de segles de diglòssia respecte al castellà. L’Oda a la Pàtria, de Bonaventura Carles Aribau enceta un nou període de revalorització de la llengua i n’augmenta el nombre d’estudiosos. En aquest període, destaquen, al Principat, les gramàtiques de Magí Pers i Ramona, Pau Estorch, Jaume Nonell i Mas i Antoni de Bofarull, entre d’altres. A Mallorca, la de Juan José Amengual, a Menorca, la d'Antoni Febrer i Cardona i al Rosselló, la de P. Puiggarí.

En aquest segle trobem altres intents d’unificació de la llengua. D’una banda, als Jocs Florals, es crea una  Comissió amb figures destacades — Milà i Fontanals, Víctor Balaguer, Marià Aguiló...— "per reconquistar la importancia lliteraria de que gosá [Catalunya] en altres épocas”.

De l’altra, diverses publicacions periòdiques  —Lo Gay Saber, el Calendari Català, La Revista literària, L’Avenç...—dediquen seccions a revisar aspectes lingüístics de la llengua catalana. En aquest sentit, convé destacar la “Campanya Lingüística” de l’Avenç (1890-1892) que es pot considerar precursora de la reforma ortogràfica.

Tot i els diversos intents de fixació de la llengua, al tombant del segle XIX ens trobem amb força controvèrsies entre els partidaris i els detractors de la unificació de la llengua, així com entre les tendències modernitzants o arcaïtzants del català.

Cal agrair doncs, la gran tasca iniciada en aquest Congrés, així com la de la figura capdavantera de  Fabra a l’hora de salvar la llengua catalana de l’anarquia ortogràfica que havia regnat fins llavors.

Bibliografia

Fabra, Pompeu. La llengua catalana i la seva normalització / Pompeu Fabra; a cura de Francesc Vallverdú. Barcelona : Edicions 62, 1980

Segarra, Mila. Història de la normativa catalana. Barcelona : Enciclopèdia Catalana, 1985

Segarra, Mila. Història de l’ortografia catalana. Barcelona : Empúries, 1985

Gazophylacium: bloc amateur sobre lexicografia catalana i altres lletraferidures.http://lexicografia.blogspot.com/2011/03/gramatica-catalana-en-linia.html

Victòria Casals
Servei d'Accés i Obtenció de Documents