Qui no ha usat els enregistraments sonors a les aules, o bé en mètodes d'autoaprenentatge, per adquirir els coneixements bàsics d'un idioma estranger?

L'enregistrament del so amb finalitats didàctiques es vincula molt aviat amb l'ensenyament dels idiomes, ja que la possibilitat de millorar la pronúncia va afavorir l'edició de discos que acompanyaven diversos mètodes d'aprenentatge. Inicialment, amb els denominats discs de pedra, de 78 rpm; més endavant, els enregistraments evolucionaren paral·lelament a la tecnologia: discos de vinil (de 33 i 45 rpm), cintes de magnetòfon (bobines sonores i cassets), fins arribar als CD, i als cursos audiovisuals en VHS i DVD.

La relació de l'enregistrament sonor amb la normalització del català ens ha estat familiar des de la transició democràtica fins a l'actualitat. Podem pensar, per exemple, en les cassets del mètode Digui, digui. Però existeix un precedent: durant la Segona República l'interès per la millora de la llengua es manifesta tant en la política cultural i educativa de la Generalitat, com en la cura lingüística que procuraven els mitjans de comunicació, bàsicament la premsa i la ràdio.

És en aquest context que el lingüista i professor Delfí Dalmau, publicà, probablement l'any 1934 ¹, dos discos per millorar la fonètica dels catalanoparlants, els quals acompanyaven el quadern d'exercicis del Métode Didacta de Català. La BC conserva un exemplar del quadern, donatiu de la Sra. Maria Urmeneta, on es pot llegir a la Introducció (p. 3): “Ens proposem que la nostra llengua compti amb mètodes i material didàctic de la màxima dignitat científica moderna, [...] recomanem, alternant amb els exercicis escrits que ofereix aquest fascicle, l'audició del disc”. El mètode deuria preveure la publicació de més discos, tal com ho demostra que a l'etiqueta d'aquests hi consti la menció “1ra. sèrie”.

L'interès d'aquests dos discos augmenta, des de la perspectiva actual, perquè una de les veus enregistrades és la de Pompeu Fabra, que llegeix el seu article La tasca dels escriptors valencians i balears ². L'altra veu és d'una jove Mercè Rodoreda que col·labora amb Delfí Dalmau en unes correccions del català oral i que també llegeix un text sobre la reacció a la normativització ³.

La possibilitat d'escoltar aquestes veus ja existia a la BC, perquè Concèntric havia publicat l'any 1968 el Disc d'homenatge en el Centenari de Pompeu Fabra (6077-HC), que reprodueix en 45 rpm l'enregistrament de l'esmentat article. A més, el Sr. Daniel Guinot va fer donació, l'any 1991, d'una bobina sonora que reproduïa el primer disc, i d'una casset que reproduïa el segon. L'any 2013 la família del Sr. Esteve Ros ha donat els discos originals de 78 rpm, els quals van ser adquirits fa dècades en un mercat d'ocasió londinenc. És un cas que exemplifica el paper rellevant de l'atzar a l'hora de recuperar el patrimoni.

La Unitat de Sonors i Audiovisuals de la Biblioteca de Catalunya vol donar a conèixer aquests documents, al mateix temps que remarca la importància de la seva preservació per part dels particulars, i la generositat que han mostrat els successius donants.

Eulàlia Barbosa Baladas
Unitat de Sonors i Audiovisuals

1 Segons PORTA, Roser: Mercè  Rodoreda i l'humor (1931-1936). Fundació Mercè Rodoreda. IEC, 2007 (p. 49)

2 Article publicat a la revista Nostra parla, Barcelona, 1920

3 L'autoria del qual s'atribueix, erròniament segons Joaquim Molas, a Pompeu  Fabra (PORTA, 2007, p. 49)