La publicació d’un acudit de Junceda a les pàgines del ¡Cu-cut! en què feia broma de la incapacitat d’aconseguir victòries per part de l’exèrcit espanyol motivà que grups de militars assaltessin i destrossessin les redaccions d’aquest setmanari satíric i també les del diari regionalista La Veu de Catalunya. Això succeïa el 25 de novembre de 1905, en plena Restauració, quan el poder estava teòricament en mans dels civils, però on els militars pogueren actuar amb completa impunitat.

Set dècades després, quan li quedaven pocs mesos de vida al militar que exercia de dictador, una altra col·laboració en la premsa encengué l’espurna de la ira dels uniformats espanyols. En aquest cas, la causa no era un acudit sinó un article, i el seu autor era un periodista en lloc d’un ninotaire. El 7 de juny de 1975 Josep M. Huertas Claveria havia publicat “Vida erótica subterránea” a les pàgines de Tele/eXpres, un diari que aportava un aire nou al periodisme català del tardofranquisme. Huertas, un jove però ja experimentat reporter, un dels màxims representants del periodisme social o de proximitat, feia un repàs a les cases de prostitució barcelonines. Un petit paràgraf de cinc línies destaparia la caixa dels trons:

“Un buen número de ‘meublés’ estaban regentados por viudas de militares, al parecer por las dificultades que para obtener permiso para abrir alguno hubo después de la guerra” 

Pocs dies després, el periodista barceloní va ser acusat d’injúries als exèrcits, processat per la justícia militar i enviat a la presó Model. La seva situació va empitjorar en fer-se públic que Huertas havia donat acollida per unes hores a casa seva a dos militants d'ETA; encara que això ho fes sense saber de qui es tractaven, a petició d’un amic, el resultat pràctic va ser un enduriment de les seves condicions a la presó: va passar a la cinquena galeria, la dels interns més perillosos i conflictius, en règim d’aïllament.

El tribunal de guerra va tenir lloc el 26 d’agost i sentencià Huertas a dos anys de presó. La mort del dictador, el 20 de novembre de 1975, afavorí que se li reduís la pena: fou inclòs dins dels indults promulgats amb motiu de la proclamació del rei Joan Carles I i alliberat el dia 10 de febrer de 1976.

La condemna de Josep M. Huertas va mobilitzar la professió periodística i la societat per reclamar la seva llibertat. Just després del seu engarjolament, el 23 de juny, cap dels diaris barcelonins –excepte La Vanguardia española i els diaris del Movimiento– no sortí al carrer. També es produïren manifestacions en defensa del seu alliberament, les primeres autoritzades pel poder polític, i diverses entitats i col·lectius, començant per l’Associació de la Premsa de Barcelona, pressionaren en el mateix sentit.

Durant la seva estada a la presó Model Huertas va mantenir un cert contacte amb l’exterior, encara que reduït al seu equip d’advocats (del qual formava part la seva muller, Araceli Aiguaviva) i del seu company de treball Jaume Fabre. Amb aquest, també periodista, estaven redactant en aquells moments els primers volums de Tots els barris de Barcelona (havien acabat els tres primers, i tenien el quart a mitges); una feina que hagueren de reformular, però que, amb penes i treballs, Huertas va poder prosseguir des de la cel·la a través d’un intercanvi epistolar sovintejat amb Fabre, que treballava a l’exterior. A la presó, Huertas va corregir les galerades dels primers volums, va acabar el quart i en va redactar el cinquè.

El “cas Huertas” en el fons de la Biblioteca de Catalunya

Que Josep M. Huertas es va mantenir actiu durant els mesos en què va veure coartada la seva llibertat ho posa de manifest alguns dels llibres i els números de revistes de barri i d’associacions de veïns ingressats a la Biblioteca de Catalunya a través de la donació del fons Huertas. Ens els títols que pogueren passar el filtre i entrar dins de les parets de la Model hi acostuma a haver una indicació del tipus “José Ma. Huertas Clavería, 5”, en què el número 5 fa referència a la cinquena galeria.

Però allà on el fons és més ric sobre aquest esdeveniment és en la part documental. El material generat arran de l’empresonament fou ingent. A més de l’article que dona peu al procés, hi ha la documentació relativa al procés judicial (a la qual tenia accés Araceli Aguaviva en tant que membre de l’equip de defensa del seu marit), així com documentació sobre el seu ingrés i estada a la presó; hi trobem, per exemple, els teletips amb què s’informava a la premsa del consell de guerra, o la cartilla d’estalvis que va rebre Huertas en ser encarcerat per tal que des de fora es poguessin ingressar diners per a les compres a l’economat de la presó. El procés va ser seguit molt de prop pels seus companys periodistes, i el fons inclou un vastíssim recull de premsa que ressegueix les diferents etapes del procés: el judici, les manifestacions en el seu favor, el seguiment de la seva detenció a la Model i el seu alliberament. Però probablement el més destacat sigui la multitud de cartes de personatges i entitats de condicions diverses (polítics, periodistes, eclesiàstics, associacions i moviments de veïns...) adreçades als estaments judicials i periodístics en favor de Huertas –i la virulència d’alguns (pocs) missatges d’amenaces per part de defensors de l’estament militar.

Jaume Clarà
Secció de Col·leccions Generals

Anna Gudayol
Secció de Manuscrits

Pepa Bagaria
Hemeroteca