El 1916 l'Institut d'Estudis Catalans adquirí la Biblioteca Dalmases, propietat de Pau Ignasi de Dalmases i Ros (Barcelona, 1670-1718), erudit i diplomàtic. Dins d'aquest fons, que incloïa més de dos-cents manuscrits, es trobava l'actual Ms. 473, una miscel·lània de textos religiosos que s'incorporà als fons de la Secció de Manuscrits de la Biblioteca de Catalunya.

Entre els folis 9 a 98 d'aquest manuscrit es conserva una còpia del Llibre de les revelacions de Sta. Angela de Fulgino datada el 1489. Aquest còdex és la traducció al català de la biografia d'Àngela de Foligno, realitzada per Joan Genover i Pere Benejam, dos frares de Sant Jeroni de la Murtra. Benejam, prior del monestir, arribà a ésser conseller dels Reis Catòlics.

El còdex recull les experiències viscudes per Àngela, una mística visionaria del segle XIII, que s'emmarquen dins els moviments penitencials. Aquestes noves formes de religiositat tingueren com escenari els centres urbans i els seus protagonistes principals foren persones laiques, en especial les dones, que es trobaven en molts casos sota la direcció d'un mestre d'ànimes o confessor. Aquesta espiritualitat es desenvolupà fora dels claustres i del control de l'Església. Això generà un enfrontament místico-teològic amb la jerarquia eclesiàstica que desembocà en la marginació dels corrents místics, alguns dels quals foren considerats i perseguits com a herètics.

La protagonista del Llibre nasquè el 1248 a Foligno, una ciutat situada a la regió italiana de l'Úmbria. Tot i pertànyer a una família acomodada, fou una dona sense formació. Casada i mare de diversos fills, veié com el seu món es transformava en morir el seu marit, els nens i la mare. Aquest capgirament la portà a replantejar-se l'existència. Es desprengué dels béns materials i inicià una vocació religiosa, com a terciària franciscana, marcada per la penitència voluntària. Volia trobar Déu mitjançant la pobresa i el dolor. Els models a seguir eren Jesucrist i sant Francesc d'Assís. Aquesta experiència fou recollida en llengua llatina per fra Arnaldo, el seu confessor, i abasta  des de 1292, any de la conversió d'Àngela, fins el 1296, moment en el qual, segons diu, gaudí d'un coneixement perfecte de la divinitat. El seu camí ascètic estigué marcat pel simbolisme i la devoció per imitar Crist, així com per les visions, les revelacions i les instruccions rebudes de la divinitat. La por a l'engany per part del dimoni fou, com en d'altres casos similars, una constant en la seva cerca de la salvació. Morta el 1309, la seva empremta quedà recollida en l'obra Vita Christi, de Francesc Eiximenis, qui la definí com «una sancta dona de Ytàlia». A dia d'avui però no ha estat beatificada.

Cal destacar el missatge del Llibre, que està construït a través d'un llenguatge afectiu i de connotacions amoroses que humanitza Déu. Àngela narra la seva relació amb Jesucrist, el seu espòs, de qui «tant me delitave en aquella sua bellesa que no curave guardar altra creatura» (f. 23v). Al llarg del relat la creu és un dels símbols principals i la representació de Crist Jutge deixa lloc a aquella de Crist Rei, algú que a més de premiar o castigar és capaç de perdonar.

La ràpida difusió de còpies d'aquesta autobiografia espiritual a la península italiana i la resta d'Europa evidencien la importància de l'experiència d'Àngela i també la manera de fer del moviment franciscà. Aquest orde considerava essencials els textos religiosos per a la formació de les persones laiques. I per aquesta raó fomentava la transmissió d'obres d'autors afins, en traduir-les del llatí a llengües vulgars. La intenció era posar-les a l'abast d'un públic lector més ampli.

La còpia del Llibre del Ms. 473, un text català medieval inèdit, presenta variacions respecte a altres versions. Destaca, per exemple, que la narració de la conversió i de les revelacions està en primera persona. El text conservat a la BC està compost d'un pròleg i cinquanta-cinc capítols. Inclou, a més, una taula de continguts i un colofó amb la datació i els noms dels traductors abans esmentats. El pas del temps va fer necessària la seva restauració l'any 2005. El document no només resulta interesant sinó també cal·ligràficament bell, com es pot veure a les il·lustracions.

Montse Molina
Secció de Música