Els trobadors han estat un pilar de la cultura catalana i europea des del segle XII. Sense la seva poesia refinada, transmissora de valors cortesos i també de tensions polítiques, el nostre llenguatge de l’amor, la nostra noció de l’home i la dona ideals, i els patrons formals de la nostra poesia serien ben diferents. Alguns dels cançoners que ens han fet arribar aquesta herència es van compilar a Catalunya, però després de l’Edat Mitjana se’n va perdre el rastre. A finals del segle XIX diversos erudits catalans van esforçar-se per recuperar-los, conservar-los en biblioteques institucionals i estudiar-los. Aquesta dedicació també es nodria d’una voluntat de construcció nacional, alimentada amb mètodes i instruments internacionals: ho demostren les publicacions, els materials de treball i la correspondència amb una xarxa europea d’acadèmics i bibliòfils. Gràcies a aquesta nova recepció, els trobadors van tornar a incorporar-se plenament en la nostra cultura, com a part de la boga medieval que havia impregnat l’imaginari cultural català. I va ser precisament en aquest moment cultural quan es van posar les bases per llegir i entendre la seva poesia tal com ho fem avui.