Ressenya de: Torrent, Joan; Tasis, Rafael (1966). Història de la Premsa Catalana. Barcelona: Bruguera, vol. I, pàg. 388-390

Pel gener de 1905 havia sortit –i amb el número deu, d’octubre del mateix any, s’acabava la seva existència — una altra revista literària d’un caràcter molt diferent, una de les nombroses creacions, mai no gaire afortunades, de Josep Aladern. Es deia Occitània i duia el subtítol “revista literària y social de les terres de Llengua d’Oc”. Tenia setze pàgines a dues columnes, en el format 191 x 136 mm, i tenia una doble administració, al carrer Sant Gil, 33, de Barcelona, i al carrer de Sant Pantaleon, 10, de Tolosa del Llenguadoc. Figuraven també, com a directors simultàniament, Josep Aladern a Barcelona i Pròsper Estieu a Tolosa. La impremta, no cal dir-ho, fou la que Cosme Vidal havia dut, amb penes i treballs, de l’Alcover nadiu a Barcelona, de la qual ara ell era amo, per haber-se separat de Josep Planuch, situada al mateix carrer de Sant Gil, tocant a la Ronda de Sant Antoni.

El número primer d’Occitània reprodueix una carta d’Estieu, dirigida a Aladern, en la qual diu: “Perbosc me manda vostra letra del 6 d’aicest mes (novembre 1904) ont es question de fondre Mont Segur dins una Revista occitana-catalana qu’auriá per nom Occitània. Som prest a-n aquela transformacion d’aprép les condicions estipuladas dins vostra letra e dins la letra que Perbosc vos a mandada subre mas indicacions. Adoncs, en prencipi, Mont Segur va devenir Occitània ». I en la seva resposta a Pròsper Estieu, Josep Aladern escriu que “Occitània naix a la vida y ses albes planes esperen frisoses resplandir ab les idees y’ls sentiments dels bons parayres de totes les terres d’Oc”.

Un testimoni d’excepció, Plàcid Vidal, ens explica les interioritats de la revista. “En encetar l’any 1905 va començar a sortir Occitània, revista redactada en llengua catalana, amb el conjunt de totes les seves variants, i en tots els llenguatges originals dels territoris germans nostres pertanyents a França. Fou la primera que es publicà de les tals revistes. Sortia cada mes, amb designació de Barcelona i Tolosa, i constaven com a directors, respectivament, Josep Aladern i Pròsper Estieu. Aquella publicació féu un efecte estrany a la majoria de la intel·lectualitat barcelonina. Comercialment, tingué molt poc èxit. Fora d’un reduit nombre de subscriptors, amics que ens estimulaven, entre tots els quioscos i llibreries solament se’n venien cosa d’una cinquantena d’exemplars.

“Com a singulars col·laboradors catalans vam tenir Ramon Sempau i Eugeni d’Ors.

“Ramon Sempau havia estat un home d’idees anarquistes que en l’època dels seus companys reclosos al castell de Montjuïc les posà en acció atemptant contra la vida d’una imporant personalitat militar de Barcelona, per la qual cosa, l’agressor, es trobà en imminent perill d’ésser afusellat. Durant el temps de presó, l’intel·lectual va evolucionar en sentit místic, un misticisme contra l’ortodòxia, d’aquell que, malgrat no inclinar a creure en Déu, ho fa venerar tot amb sentiment de religió. Ramon Sempau, quan nosaltres el vam conèixer i tractar, accionava i parlava suaument, amb la humilitat i la tendresa d’un infant dulcificat i engrandit pels anys. Tenia molt d’amor a la poesia. Ella li dominava l`ànima, inspirant-li versos de fantasia i espiritualitat, que ell ens llegia com a orat.”

I, després, de fer la presentació d’Eugeni d’Ors, aleshores redactor de El Poble Català, i d’explicar la coneixença que en va fer, a través de Ramon Tor, i la visita que va fer a la impremta dels Vidal, l’autor de “L’assaig de la vida” explica l’acolliment que Joan Maragall féu a la idea d’Occitània i com aquest eludí de donar una col·laboració expressa a la nova revista. “Cal pensar que aquell home, amb el seu nom i les seves amistats, contínuament es trobava en compromís d’haver de correspondre a moltes publicacions, i ell, com a literat que s’abstenia esperant el momento sagrat de la inspiració, no podia atendre la majoria de les sol·licituds”.

Al primer número d’Occitània, malgrat tot, hi hagué una poesia de Maragall, ja publicada a l’Almanac modernista de la literatura catalana (la qual duu per títol “Gener”). Entre els altres col·laboradors hi havia alguns amics dels Vidal : Joan Puig i Ferreter, Josep M. de Sucre; el mallorquí Costa i Llobera, el valencià Llorente, els provençals Anton Perbosc, Pau Regin i Napoleó Payrat, i l’alguerès Joan Pais, entre altres.

“Occitània, amb amor i sacrifici –continua dient Plàcid Vidal— vam poder fer-la aparèixer durant tot aquell any. A la darreria ens vam veure obligats a renunciar a tal publicació, per indiferència dels catalans en general i per violentes divergències que sorgiren entre els llenguadocians i provençals adherits a nosaltres i uns avinyonencs satèl·lits de Frederic Mistral, que fundaren un periòdic imperialista, Prouvenço!

“La col·lecció d’Occitània, literàriament és notable, però el format tipogràfic i la part de les il·lustracions acusen una gran negligència, un llastimós desordre. El meu germà va posar-hi gravats d’ornament i d’ocasió, les coses més inadequades. Sols hi escauen dos retrats que va dibuixar Joaquim Biosca i una fantasia inspirada per Pau Olivella”

Diguem encara que a la revista Occitània es troben col·laboracions de Francesc Matheu, Àngel Guimerà, Guy de Canelle, Joaquim Bartrina, Aurell Campmany i d’altres.