Ressenya de: Torrent, Joan; Tasis, Rafael (1966). Història de la Premsa Catalana. Barcelona: Bruguera, vol. I, pàg. 222-223

Ens correspon ara d’esmentar una revista que, malgrat el seu títol castellà, té una certa importància dintre el moviment literari i intel·lectual català de darrers del segle XIX. Es deia Luz i va sortir per primera vegada el 15 de novembre de 1897, fruit de l’entesa d’un escriptor, Josep Maria Roviralta, i d’un pintor, Darío de Regoyos. El primer, que havia d’acabar la seva fecunda existència convertit en un gran industrial i un apreciable mecenas, era un entusiasta modernista, i habia de publicar l’any 1902 un dels llibres més característics – més sumptuosament característics- d’aquell moviment literari i artístic. Es tracta de “Boires Baixes”, una mena de drama poètic irrepresentable, vagament maeterlinckià, amb il·lustracions de Lluís Bonnin i una partitura musical d’Enric Granados, imprès per Oliva, a Vilanova (un impressor lletraferit, que ja tornarem a trobar), i enquadernat d’una manera exquisida per Conrad Martí. Josep Maria Roviralta i Borrell ens és presentat per Luis Cabañas Guevara en els següents termes:

Roviralta, un alborozado estudiante, ostentaba aparatosas chalinas, un chamberguillo, y fumaba, sempiternamente, la pipa. Escribe, dibuja, pinta y se prodiga en ingeniosidades y absurdos. Vivía humildemente y todavía no era rico más que en ensueños. Amigo de Regoyos, concibieron, los dos, la fundación de una revista reflectora del arte nuevo, y salió Luz, de forma rectangular, profundamente alargada. Ni redactores ni dibujantes permanentes; Bonnin hacía sutiles dibujos, y Roviralta, amparado en los seudónimos “Aldebarán” y “José Mª Blanca”, llenaba la mitad de la revista. Junto a los fotograbados, se presentaba la vieja aristocracia de aquellos sabrosos grabados de madera que encantaron a nuestros padres.

En la colaboración de Luz...resaltaban las firmas de Maragall, Pérez-Jorba, Arián Gual y Alejandro Riquer. Marquina tradujo los “Yambos” de Andrés Chénier. Se dedicó un número a Puvis de Chabannes, e “Ifigenia en Taurida”, de Goethe, traducida por Maragall; otro a Maeterlinck. Luz vivió un año... Regoyos y Roviralta concertaron la publicación en Luz y la edición, aparte, de “la España negra” del poeta belga Verhaeren. Regoyos, tan inteligente como buenazo, la tradujo y la ilustró, imponiendo la nota oscura.

Ja hem indicat l’originalitat del format de Luz: 331 x 128 mm. Tenia dotze pàgines i la seva publicació va sofrir una interrupció; això feu que tingués en realitat dues èpoques, la que anava del 15 de novembre de 1897 al 31 de gener de 1898, i la que, comprenia de la segona setmana d’octubre del mateix any a la darrera de desembre següent. El segon any va començar una nova numeració. En conjunt foren publicats, a la primera època, en què apareixia quinzenalment, sis números, i a la segona, en què era setmanal, dotze. Els preus de venda foren, respectivament, de 10 i 15 cèntims dels números solts.

Malgrat el títol castellà, la part escrita en català de Luz fou considerable i, sobretot, important pels autors. Demés dels que esmenta Luis Cabañas, anotarem dels sumaris els noms de Santiago Rusiñol, Enric de Fuentes, Josep Pijoan, J. Massó i Torrents i Josep Aladern. Quant a il·lustradors, hi col·laboren Isidre Nonell, Ricard Canals, Eveni Torrent i Ricard Opisso. A cada número de Luz es publicava una secció de “Cançons populars catalanes”, harmonitzades pel mestre Joan Gay.

Amb les seves originalitats de compaginació, els textos decadentistes i les traduccions de Verlaine i Maeterlinck, ídols del animadors de Luz, aquesta revista pren el caràcter de portaveu del “modernisme” més abrivat, que es manifestava no sols amb les obres, sinó amb els vestits dels seus seguidors. Això va fer que aquests fossin víctimes, sovint, de les crítiques dels setmanaris satírics. L ‘Esquella de la Torratxa, després de satiritzar durant molts números els modernistes barcelonins, va arribar a publicar un número original dedicat per complet al modernisme, imprès sobre paper d’estrassa i il·lustrat per Appel·les Mespres, Miró i Pellicer, amb text de Roca i Roca, Juli Guibernau, Asmarats i d’altres escriptors. Malgrat el programa negatiu que publicava al número 1, i que pot ésser resumit dient que els redactors no volien ésser polítics, ni folòsofs, ni crear res de nou, però sí ésser el portaestandarte de todo lo nuevo, Luz té un mèrit indiscutible, que subratlla Cabañas Guevara: haver precedit els Quatre Gats (1898), Pèl & Ploma (1899-1904) i Joventut (1899-1906). “El solc era obert”, conclou.