Ressenya de: Torrent, Joan; Tasis, Rafael (1966). Història de la Premsa Catalana. Barcelona: Bruguera, vol. I, pàg. 344-349

El primer número de Joventut va sortir, doncs, el 15 de febrer de 1900. Era un setmanari de format mitjà (260 x 182 mm) amb setze pàgines a dues columnes, que fou venut el primer any a deu cèntims el número solt i a partir de 1901 a vint cèntims. L’impressor de la revista, en tota la seva existència (set anys) fou Fidel Giró, del carrer de València, 311 (més endavant, al 233), i la redacció i administració fou instal·lada a la Plaça del Teatre, núm. 6, entresol, un entresol que aviat va adquirir un gran prestigi i fou un centre d’irradiació cultural i política incomparable.

A l’article de presentació del primer número, signat per “La Redacció”, aquesta s’identificava amb els que havien escrit a la Setmana Catalanista, feia una professió de fe amb paraules de gran energia i manifestava la seva fidelitat a les Bases de Manresa i de fe en el progrés intel·lectual i material de Catalunya. Volien esborrar el poc rastre que pogueren deixar “els Fenicis traficants ab tot, fins ab la conciència” i expulsar “tot allò que ens fou importat dels Semitas”, és a dir: “costums de Moros fatalistas, hàbits de peresa, d’agitanament de banderia y de suficiència estúpida. Aixís combatrem lo mateix als Cananeus del art y de la conciència, qu’als Alarbs de la moral y de la política. Tirarem a mort contra’l Badell d’Or y contra’ls Cacichs, per tot ahont vulguin deturar o rebaixar l’ascendent progressió humana”.
(...)
Joventut és de les poques publicacions que, pels seus extensos sumaris analítics, parcials per anys i globals en acabar la publicació, permet de comparar fàcilment els propòsits amb les realitats.
(...)
En un resum, que traduïm, de les tasques que duien a terme els diferents redactors de Joventut, aquestes (les signatures consagrades)  han pogut ésser detallades així: “De la part política se n’encarregaren Lluís Via, Oriol Martí, Trinitat Monegal i Lluís Marsans. Salvador Vilaregut, procurador dels tribunals, traductor de nombrosos drames i comèdies, tingué al seu càrrec la crítica literària. Emili Tintorer, autor dramàtic (amb Lluís Via fou el traductor afortunat de la famosa obra d’Edmond Rostand, “Cyrano de Bergerac”), s’encarregà de la crítica teatral. Joaquim Pena, musicògraf, apòstol de wagnerisme a Barcelona i traductor dels drames del gran músic alemany, va aconseguir un gran prestigi amb les seves crítiques musicals.

“Alexandre de Riquer, il·lustre dibuixant i pintor, demés de dirigir la part artística de la revista, va publicar-hi també nombroses crítiques d’art. Frederic Pujulà i Vallès, des de les pàgines de Joventut, va propagar amb gran entusiasme la llengua universal Esperanto, guanyant molts deixebles per a l’obra del Dr. Zamenhof. Adrià Gual, l’inquiet escriptor i gran artista, va dur-hi a terme interessants campanyes sobre el teatre modern, les quals van culminar amb la creació del “Teatre íntim” (1898 – 1904). Pompeu Gener, la participació del qual a la redacció de Joventut va donar gran nom a la revista, va publicar-hi nombrosos i interessants treballs, amb gran varietat de temes, en l’exposició dels quals la seva fantasia no tingué límits. Els seus cèlebres viatges a la capital de França, la seva participació a la inexistent “Societat Antropològica de París”, els seus estudis sobre teatre, van tenir gran èxit entre els lectors d’aquest setmanari”
(...)
En el seu llibre, completíssim i ensems apassionat, “Modernismo y Modernistas”, Josep F. Ràfols dedica tot un capítol a Joventut (...) “Els homes de Joventut van intentar de fondre catalanisme i pimargallisme; i, conseqüents amb aquesta barreja, van representar globalment —és a dir, sense comptar determinats col·laboradors d’ideologia, en tot o en part, distinta o oposada (Joaquim Ruyra, Antoni Busquets i Punset, entre ells)– un sector d’esquerra. Lluís Via, el director, en una carta al mestre Domènech i Espanyol (publicada a la pàg. 483 del volum de 1902) accepta gustosament que hom el consideri panteista.·”

Estèticament –sobretot durant el temps que en dugué la direcció artística Alexandre de Riquer— i literàriament, Joventut fou la gran revista del modernisme barceloní. Va publicar alguns “Suplements Artístichs” en paper couché, molt ben il·lustrats, que van obtenir una magnífica rebuda del públic. El primer, dedicat a la Setmana Santa de 1900, reuneix col·laboracions de Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà, Antoni Busquets i Punset Josep Franquesa i Gomis, amb il·lustracions que reprodueixen quadres de Boecklin i Schneider i detalls arquitectònics i escultòrics. Un altre suplement típicament “modernista” és el dedicat a un altre pintor alemany, Heinrich Vogeler, estudiat per un crític alemany, Hans Bethge, i amb nombroses il·lustracions. Un altre fou dedicat a Eleonora Duse, amb un text sense signar i copiosament il·lustrat amb fotografies. Un suplement fou dedicat, sota la direcció d’Adrià Gual, a commemorar els vint-i-cinc anys de l’aparició de “L’Atlàntida” de mossèn Jacint Verdaguer. Aquest “Suplement” (29 de maig de 1902) va precedir de ben poc la mort del gran poeta, esdeveniment que fou objecte d’un altre número extraordinari. La manca d’un índex d’il·lustradors ha privat generalment de veure que entre els col·laboradors artístics de Joventut hi havia un jove pintor malagueny que signava P. Ruiz Picasso. Al número 22 i al 27, il·lustrant sengles poesies molt patètiques de Joan Oliva Bridgmann, hi trobem dos dibuixos que duen aquesta signatura. Però és més fàcil de trobar-hi les dels dibuixants i escriptors, com Apel·les Mestres, Modest Urgell i Joan Brull, i no cal dir la d’Alexandre de Riquer.

Per altra banda, la col·lecció dels set volums de Joventut, amb les relligadures en tela groga estampada que en fan l’enquadernació editorial, ofereix un mostrari característic de l’art modernista. Són realitzades, de 1900 a 1906, pels següents artistes:  A. De Riquer, J. Triadó, Adrià Gual, Apel·les Mestres, Sebastià Junyent, Amfòs Monetal i Modest Urgell, i els lloms ornamentats amb motius característics, generalment florals, són típics de l’època.

Com la majoria de les revistes que hem trobat, Joventut publicava un número anual –en altres era anomenat Calendari o Almanac –que prenia el nom de “Número de Cap d’Any”, amb nombroses il·lustracions i col·laboracions escollides. També publicava un fulletó, que esdevingué, després de relligats els diversos plecs, la “Biblioteca de Joventut”, en la qual aparegueren “Ayres del Montseny”, de mossèn Jacint Verdaguer, “Marines y Boscatges”, de Joaquim Ruyra, “Les Disperses”, de Joan Maragall, “Solitud”, de Víctor Català, “Clixés”, de L’Escardot (ja hem dit la revelació que constituí la publicació d’aquests dos llibres de narradores femenines aleshores ben joves totes dues), “Romàntics d’ara”, d’Enric de Fuentes, “Aristocràtiques”, de Carles de Fortuny, el drama “El geni”, de Frederic Pujulà i Vallès i Emili Tintorer, “Pàgines festives”, d’Alexandre Font, “Titelles febles”, de Pujulà i Vallès, “Les Tenebroses”, de Nogueras Oller, i nombroses traduccions, com les de “Natura” de John Ruskin, traduïda per Cebrià Montoliu, “Quan ens despertarem d’entre els morts”, d’Ibsen, “L’ inspector Axel Borg”, de Strindberg, i “L’individu contra l’Estat”, d’Herbert Spencer, traduïda per Trinitat Monegal.

Un curiós detall de Joventut és que durant una llarga temporada, la signatura dels redactors més assidus era substituïda, a les pàgines del setmanari, per un dibuix fet per Pujulà i Vallès, mena de símbol literari, amb el nom de cada autor. En redactar el número de comiat, datat el 31 de desembre de 1906, tots els redactors i principals col·laboradors es donaven cita per a expressar llur sentiment o explicar-se amb raons filosòfiques, sentimentals o històriques, aquella fi en plena vitalitat d’una revista que els havia donat acollida.
(...)
¿Què va fer-se del brillant equip que, durant set anys i amb molt pocs canvis, va redactar la gran revista del modernisme barceloní? Una part va ingressar a El Poble Català, o ja en formava part. Una altra entrava al Cu-Cut!, del qual ens ocuparem tot seguit. Lluís Via, el director, va retirar-se totalment del periodisme actiu (tenia 36 anys) i va limitar-se a una carrera  honorable, però gens brillant, de poeta i de traductor. Emili Tintorer passà, com a crític teatral, a Las Noticias on mantingué, igualment, una secció diària de “Paradojas” signada Max. D’altres es limitaren a una tasca exclusivament literària o d’erudició, i àdhuc alguns desaparegueren totalment de la palestra de les lletres. Com a equip, el que feia Joventut, tan homogeni i d’una durada realment excepcional, no va subsistir a la desaparició del setmanari. I això vol dir que, aquest, exercia realment una funció, en tant que entitat col·lectiva, per damunt de les individualitats que en formaven el cos i l’esperit. Cosa que poques vegades podríem dir d’una publicació.