Extret de l'article corresponent de l'Enciclopèdia
http://www.enciclopedia.cat/enciclop%C3%A8dies/gran-enciclop%C3%A8dia-catalana/EC-GEC-0016419.xml

Revista il·lustrada, de caràcter artístic i literari, publicada a Barcelona.
En la seva primera època (25 de febrer de 1898 — 31 de novembre de 1898) fou quinzenal i representà la continuació de "L'Avenç".

+ informació

2a. Època. Ressenya de: Torrent, Joan; Tasis, Rafael (1966). Història de la Premsa Catalana. Barcelona: Bruguera, vol. I, pàg. 226

Catalònia, ara, es presenta com a setmanari i es titula “Periòdic nacionalista, liberal, polític, literari i de crítica artística. Surt cada dissabte.” Té un format que gairebé dobla el de la primera època: ara fa 390 x 275 mm, amb vuit pàgines a tres columnes, i és venut a deu cèntims. El director fou Jaume Massó i Torrents, i a la salutació liminar reivindiquen el nom de l’Avenç i l’equip que el feia. “Ara’ns llancem de nou a escampar les nostres idees...”, expliquen, i anuncien que s’atreviran “més sovint que en altres èpoques ho fèiem, a donar el nostre cop d’espatlla a la reconstrucció de l’edifici de la nacionalitat catalana”.

El primer número de Catalònia va ésser precedit d’un “número preliminar” que portava la data de 25 de desembre de 1899 i constava també de vuit pàgines amb el mateix format del periòdic. El sumari del primer número pròpiament dit (de data 6 de gener de 1900) és el següent. “Programa polític general”; “La qüestió catalana”, per J. Cases-Carbó; “El profeta Clavé”, per Pere Coromines; “El Comte Arnau”, per Joan Maragall; “El super-hombre”, per Jaume Brossa; “Eclipses de l’any 1900”, per E.F. (Eduard Fontseré); “Exterior. Dates principals de la guerra anglo.boer”; “Crònica musical”, per J.; “Noves”; “Desil·lusió”, novel·la, per J. Massó i Torrents. Demés del director, que era aquest darrer, el qual es reveleva com a novel·lista amb aqeust llibre publicat com a fulletó de Catalònia, i dels escriptors que signaven en el primer número, van co·laborar en els dotze més que van sortir-ne: J. Aguilera, Marian Aguiló, Gabriel Alomar, J. Amorós, E. Arnau, Jordi Ballester, Emili Guanyavents, Ignasi Iglèsias, Joaquim Lluhí i Rissech, Miquel S. Oliver, Joan Puig i Ferreter, Alexandre de Riquer, Joaquim Ruyra, Alfons Talut, Jaume Terri i Jeroni Zanné.

Tant pels sumaris, per les declaracions transcrites com pels noms dels col·laboradors – o almenys d’una part- és fàcil de veure que aquesta segona època de Catalònia tenia un to molt més esquerrà que la primera i , àdhuc, que els darrers temps de L’Avenç. Tant, que la seva mort va lligada amb un moviment essencialment polític, conseqüència de la protesta legal coneguda pel nom de “tancament de caixes”, amb les accions governatives i les reaccions ciutadades que va provocar, així com amb les vagues que, aquell mes de març del 1900, van trasbalsar la ciutat.

Malgrat aquest fort matís polític, Catalònia, en tant que setmanari ”literari i de crítica artística”, té una gran importància en l’evolució de la vida intel·lectual. Podem dir que la seva cessació, amb el reforç que representa per a una altra publicació contemporània, agrupa les forces del modernisme de finals de segle en un front unit que aconseguirà moltes victòries. Aquesta altra publicació es diu Pèl i Ploma.