En les primeres dècades del segle XIX es formà a Catalunya un ampli moviment d’escriptors i historiadors que, progressivament, afirmaven la necessitat de recuperar la consciència d’una història pròpia i de situar la llengua catalana com una eina d’expressió capaç d’endinsar-se en tots els gèneres literaris.
Partien d’una situació de marginació de les lletres catalanes, produïda pel centralisme i l’uniformisme que imposava l’Estat espanyol i, així mateix, per una deformació de la història que diluïa la de Catalunya. Constatant aquests fets, es proposaven recuperar la consciència històrica i la màxima dignitat en el camp de les lletres.
En aquest esforç destacà, com a primer crit, el poema de Bonaventura Carles Aribau, l’Oda a la pàtria (1833), i els de Joaquim Rubió i Ors publicats amb el pseudònim de Lo Gaiter del Llobregat (1841).
Dia a dia, retrobaven l’immens patrimoni històric i literari i comprovaven com la llengua catalana havia estat el vehicle per a expressar els més íntims sentiments i els més ambiciosos projectes.
Aviat aquell moviment es fixà com a primer i gran objectiu la restauració dels Jocs Florals, els quals havien estat la tradicional festa que, arribada de les germanes terres occitanes, havia arrelat durant segles entre nosaltres. Amb encert, creien que restaurar aquells Jocs seria una forma de fer evident davant la societat catalana d’aquella època la importància i possibilitats de la història i la llengua en la revitalització de la personalitat dels catalans.
Així fou com proposaren el 1859 a l’Ajuntament de Barcelona la restauració dels Jocs Florals i com aquesta festa se celebrà el dia 1 de maig al Saló de Cent. Des d’aleshores s’incorporà al calendari cultural i cívic de Catalunya.
