Aquesta exposició explora el diàleg entre imatge i poesia en el context de l’evolució de la poesia catalana contemporània des dels anys vuitanta del segle XIX, amb la irrupció de la revolució simbolista, fins al final de la Guerra Civil espanyola, amb les ruptures de 1939. Aquest arc cronològic tan ampli pretén situar el desenvolupament que segueix l’àmbit literari i cultural català en el context del modernism (modernitat) europeu i mostrar com els moviments que fins ara ens han servit per explicar el període (Renaixença, Modernisme, Noucentisme, avantguardes) corresponen a la dinàmica interna d’un camp literari nacional en procés de construcció i definició.
Són els anys en què Catalunya es redefineix com a nació dins l’Espanya moderna a través de la construcció d’un imaginari col·lectiu que parteix de la cultura i de la llengua catalanes en el context de la crisi de l’Europa dels imperis i la configuració de l’Europa de les nacions. Optar per un model de llengua, per una determinada tradició literària o fins i tot per una estètica concreta no són decisions individuals, sinó que adquireixen un significat col·lectiu i, en darrer terme, polític. En aquest procés, la relació entre poesia i imatge, un tema paradigmàtic i recurrent des del clàssic Ut pictura poesis (“Com la pintura, així és la poesia”), és d’allò més significativa per la col·laboració estreta que mantenen poetes, artistes, músics, il·lustradors, tipògrafs, impressors i editors en tant que formen part d’un o de diferents projectes culturals i, al capdavall, de concepcions diverses –i a voltes oposades– de país.
De Santiago Rusiñol i Miquel Utrillo a Rosa Leveroni i Alfons Maseras, l’exposició convida a fer un recorregut des l’ideal de l’art per l’art fins a la defensa de la poesia com a mur de contenció enfront dels feixismes i el crit desesperat A Europa davant la imminència del final de l’aventura de la modernitat.
