El conflicte entre diverses potències que lluitaven per l’equilibri dels blocs rere la mort sense descendència de Carles II determinà que una facció, la dels aliats o austriacistes, es decantés per l’arxiduc Carles d’Àustria com a successor de la monarquia hispànica mentre que l’altra defensés els drets de Felip V, com determinava el testament de Carles II. La Guerra de Successió en el territori hispànic (1702-1714) s’esdevingué quan ja Felip V havia jurat les constitucions a Barcelona. Si, a l’inici, la causa austriacista es visqué com a font d’esperances dins la confrontació, el final portà un setge dramàtic, l’onze de setembre del 1714, la repressió política, la sortida de força austriacistes, la confiscació de béns i la revisió de càrrecs, el trasllat de les universitats i l’abolició de les constitucions pel decret de Nova Planta (1716).
D'ençà del desencadenament bèl·lic, alguns impressors posaren les premses a disposició del pretendent. Amb el desembarcament a Lisboa de l'arxiduc el 1704, començava una guerra que generaria atacs i contraatacs textuals. La impremta, amb els textos manuscrits i la transmissió oral, havia de conformar una opinió pública, enaltir el fervor popular i desacreditar els afectes al bàndol contrari. Es desplegava així una literatura que circulava pels carrers en el marc d’una objectivitat fluctuant. D’una banda, els missatges de caire oficial, d’una altra, els plecs noticiers, que es complementaven amb una publicística d’àmplia varietat tipològica que cercaria el camí de la popularitat amb formes tradicionals d’expressivitat popular. No hi faltaria, però, documentació apologètica de signe contrari.
Després del triomf borbònic, aquesta literatura seria perseguida implacablement i en bona part destruïda.
