Entre els fons de poetes que la Biblioteca de Catalunya conserva hi ha el de Lluís Valeri i Sahís. Nascut a Barcelona el 1891, aquest any en fa 50 de la seva mort, el 1971. Com en totes les literatures, i la catalana no n’és una excepció, hi ha autors de més renom i altres que queden en segon pla, però que són igualment importants per construir una literatura i consolidar-ne les bases. És el cas de Lluís Valeri, a l’ombra de la poesia i dels grans poetes.

El fons està integrat per una capsa, que conté una carpeta de correspondència, i manuscrits i mecanoscrits de poemaris, com Somni de la vida eterna, El clam de les hores, Barres i estrelles, i dues carpetes amb poemes diversos i poemes inèdits, que corresponen als manuscrits 4544 fins al 4548.

Fill de Joan Valeri i Dolors Sahís, de ben jove va ser amic de Josep M. de Sagarra i de Josep Carner. En un article de memòries a La Vanguardia el 3 de maig de 1968^[1] Lluís Valeri explica com va conèixer Josep M. de Sagarra, Josep Carner, Carles Riba i Josep M. López Picó; i com Carner,  a partir d’una conversa a la redacció de La Veu de Catalunya l’any 1921, el va introduir en la carrera diplomàtica, perquè el va informar d’unes oposicions al cos consular i de l’existència dels estudis a l’Acadèmia Diplomàtica de Madrid.^[2] Entre l’escola i la universitat va fer coneixences que el van marcar com a poeta, en van determinar la poètica i la manera de concebre la poesia.

Josep M. de Sagarra l’abril de 1952 li dedicava un article a Destino^[3] en què recordava l’amistat amb Valeri des de l’adolescència fins a la universitat, i que es van confessar mútuament poetes

Abans de publicar el seu primer poemari, La vida nua, Valeri participa i rep diversos premis als Jocs Florals de Barcelona i d’arreu del territori català. L’any 1911 guanya un accèssit als Jocs Florals de Barcelona; el 1915 la viola també als Jocs Florals de Barcelona; guanya un premi a la Festa de la poesia de Sitges, el 1918; un premi extraordinari als Jocs Florals de Vilafranca del Penedès, el 1919. En aquests certàmens és guardonat al costat de poetes com Josep M. López-Picó, Clementina Arderiu o Josep Carner. I, a més, ben sovint surten poemes publicats en revistes, com és el cas de Catalunya: revista setmanal, que al número 317 del 19 de novembre de 1913 li publiquen dos poemes; l’Almanach de La Esquella de la Torratxa, de 1916,i La Ilustració Catalana el 1911 i el 1915.

Ja l’any 1914 figura en l’Antologia de poetes catalans moderns, d’Alexandre Plana, editada per la Societat Catalana d’Edicions, en què hi ha noms com Joan Maragall, Josep Carner o Josep M. de Sagarra, entre molts altres. Alexandre Plana, en la nota biogràfica que dedica a Valeri, descriu la seva poesia com “lirisme subjectiu que’s mou en tota la producció d’aquest poeta, pren una forma d’expressió continguda i serena, com si el poeta temés que l‘ intensitat [sic] fos perduda en l’excés de les paraules i de les imatges.”^[4]

En el pla polític i de compromís, va formar part de la Joventut Nacionalista de la Lliga; i el 1915, en plena Primera Guerra Mundial, signa un manifest amb altres intel·lectuals catalans, a favor de França, Anglaterra, Bèlgica i Sèrbia, que es publicarà a La Campana de Gràcia el 27 de març de 1915. Aquest manifest es titula “El manifest dels catalans” i s’apel·la a la germanor amb França per lligams de sang i de llengua. Signaren aquest manifest diverses personalitats de diferents àmbits com Enric Granados, Joan Llongueras, Salvador Dalí (notari, pare del pintor), Pompeu Fabra, Prudenci Bertrana, Santiago Rusiñol, Amadeu Hurtado o Joaquim Folch i Torres.

La publicació  de La vida nua s’esdevé el 1921, i és el primer poemari que publica. Si Valeri havia tingut ressò en la premsa i en revistes literàries pels premis que rebia als certàmens literaris, el primer poemari que va publicar també en va tenir en forma d’anuncis i en forma de ressenyes, com la de Jordi March a La Veu de Catalunya del 17 de desembre de 1921, en què atribueix a Lluís Valeri vocació literària, amor a l’ofici literari, expressió de l’amor femení com a font de vida, com a necessitat, i com a bellesa i bonesa “roman entre nosaltres un llibre que, malgrat les múltiples influències retòriques, és per la qualitat de passió, heroic i únic. I que dins l’obra futura de Lluís Valeri, voldríem que fos únic.”, Jordi March a La Veu de Catalunya en un article que va dedicar a La vida nua ^[5]

També a La Veu de Catalunya Josep Lleonart^[6] s’hi va referir en un article i en diu “Llegint-lo hi sentim sempre la veu càlida d’un home jove que ha llegit en els més belles formes […] I el seu llibre és un dels que no es posen com un més d’una sèrie, sinó  a part com a singulars assenyaladors d’una excel·lència”

Entre La vida nua i Boires i estrelles aturà la seva activitat poètica, fruit probablement de la intensificació de la seva activitat professional - tot i que el 1935 va reprendre l’escriptura de poesia -, com a advocat i assessor de diverses entitats, i com a delegat del Ministeri de Treball. Amb la guerra va marxar a Itàlia i a França, i des de París va ser Secretari de l’Oficina d’Informació Espanyola. I a partir de 1948 amb Boires i estrelles inicia un període creatiu i de producció poètica considerable: Poema de l’amor i Eva (1950), Somni de la vida eterna (1952), L'íntim combat (1953), Camps Elisis (1954), Beatituds (1955)^[7], Missatge de les roses (1956), Sota el signe d'Àries (1958), Rèquiem per a Carles Riba (1960), Salms (1966), Escala de Jacob (1967). En el fons personal s’hi conserven manuscrits i mecanoscrits d’alguns d’aquests poemaris, que testimonien la creació poètica de Valeri. Es tracta d’una poesia ribiana, existencialista i amb força referències a la religió, a la fe i a la creença, així com també ressons d’Ausiàs March. En són un exemple els poemes “Daler”, “La llum de la mort”, “Salm de la paraula”, o “Salpa un vaixell a altes hores de la nit”.

Lluís Valeri és d’aquells poetes que ajuda a explicar l’entramat poètic del s. XX a la literatura catalana, és a dir, traçar la trajectòria de la poesia catalana, des de principis del s. XX fins a la postguerra més fosca, en què la literatura catalana estava a l’ombra i sorgien altres veus i altres maneres d’entendre i de fer poesia. Així, en la nuesa de la seva figura poc coneguda i a l’ombra, ara que ha fet 50 anys de la seva mort, recuperar la seva poesia i posar llum en l’oblit és recuperar també un temps i una manera de fer i concebre la poesia, i de fer memòria dels qui van contribuir des principis de segle fins a la postguerra a mantenir viva la poesia catalana, recuperant-ne les maneres del passat i alhora de les grans figures d’aquell present de La vida nua, l’any 1921 :

“De vós, amor, jo m’haig d’acomiadar

I començo tot just la meva via!…

Record de mi serà la melangia

Que un temps llegint mos versos us pendrà.

Un temps que fatigada d’estimar

Potser em cercareu en llunyania

Quan ja per mi no hi haurà nit i dia

Sinó un dels dos amb eternal durar.

I arribarà una nit molt paorosa

Que somniant veureu com dolorosa

Per vostre amor sigué ma joventut;

I als peus de mon espectre penedida

sereu, d’haver malmès tota una vida

que us duia una gloriosa plenitud.”

(Amor adolescent IV, La vida nua)

Mercè Comas
Servei d'Accés i Obtenció de Documents

Bibliografia

Alaix, Tània; Alturo, Jesús, “Noves dades sobre l’amistat de Lluís Valeri i Josep M. de Sagarra, i alguns poemes inèdits d’aquest”, Els Marges, núm. 120 (Hivern 2020), p. 10-42.

Narcís Figueras Capdevila, “Josep Carner i Lloret. Estiueig, literatura, memòria persistent. Les relacions del poeta amb Emili Martinez Passapera”, Sesmond. Butlletí del Servei d’Arxiu Municipal de Lloret de Mar, 20 (juny 2021), p. 33-44 [En línia: https://www.lloret.cat/seccions/arxiu-municipal/fitxers/sesmond/butlletisesmond2021-07-josep-carner.pdf] [Consulta: 3/12/2021]

 Plana, Alexandre. Antologia de poetes catalans moderns. Barcelona: Societat Catalana d’Edicions, 1914.

---------------------

[1] “Amistades y memorias”, La Vanguardia española, 3 maig 1968, p. 11 [En línia: http://hemeroteca.lavanguardia.com/edition.html?bd=3&bm=5&by=1968&page=2] [Consulta: 22/12/2021]

[2] També es fa referència a aquest episodi a Figueras Capdevila, Narcís  “Josep Carner i Lloret. Estiueig, literatura, memòria persistent. Les relacions del poeta amb Emili Martínez Passapera”, Sesmond. Butlletí del Servei d’Arxiu Municipal de Lloret de Mar, 20 (juny 2021), p. 33-44 
[En línia: https://www.lloret.cat/seccions/arxiu-municipal/fitxers/sesmond/butlletisesmond2021-07-josep-carner.pdf] [Consulta: 3/12/2021]

[3] Sagarra, Josep M. De, “Tercetos de la amistad”, Destino Any XVI, Núm. 765 (5 abr. 1952), p. 6

[En línia: https://arca.bnc.cat/arcabib_pro/ca/consulta/registro.do?id=2129] [Consulta:28/12/2021]

[4] Plaan, Alexandre. Antologia de poetes catalans moderns. Barcelona: Societat Catalana d’Edicions, 1914, p. 297

[5] Lleonart, Josep “La vida nua, de Lluís Valeri”, La Veu de Catalunya, 17 desembre 1921, p. 5 [En línia: https://arca.bnc.cat/arcabib_pro/ca/consulta/registro.do?id=2321 ] ]Consulta: 28/12/2021]

[6] Lleonart. Josep “Els musagetes impàvida”, la veu de Catalunya, Any 31, Núm. 7921 (8 ag. 1921), p. 9. [En línia: https://arca.bnc.cat/arcabib_pro/ca/consulta/registro.do?id=2321 ] ][Consulta: 28/12/2021]

[7] Publicat per l’Editorial Selecta, al Fons Cruzet, en documentació administrativa, capsa 55, s’hi  conserva el contracte d’edició i els albarans de lliurament d’exemplars d’aquest poemari a Lluís Valeri