Els teatres de paper a Catalunya
Els teatres de paper o de joguina van néixer al segon quart del segle XIX a Anglaterra, com una manera d’entretenir, però amb un vessant didàctic i cultural emmarcat en el context dels nous corrents pedagògics que florien a Europa. Les funcions teatrals o operístiques eren representades pels infants com un joc que es desenvolupava dins d’un decorat que reproduïa un teatre real, mitjançant el muntatge i canvi de petits escenaris que representaven diferents actes d’una obra seguint sempre un guió. Dins de l’escenari estaven disposats tots els personatges que intervenien. Els protagonistes eren figures de paper retallat que corresponien a cadascun dels actors.
Els precursors dels teatres de paper son els anomenats diorames de Martin Engelbrecht, que es remunten al segle XVIII (1730/1740) amb representacions de paisatges i escenes de temàtica diversa en tres dimensions. Eren estampes realitzades amb tècnica calcogràfica majoritàriament acolorides. Una altra influència fou la de les ombres xineses sobre gravat xilogràfic, les quals van aparèixer a Europa a través d’Itàlia en el transcurs del segle XVII, passant a França al segle XVIII i a Barcelona al segle XIX.
Els teatres de paper apareixen i es difonen gràcies als procediments gràfics que els fan possibles. La impressió de les imatges passà de la xilografia a la calcografia i posteriorment a la litografia, tècnica que s’imposà a les anteriors en el transcurs de la segona meitat del segle XIX.
A Catalunya, l’auge dels teatres de paper es produeix a la segona meitat del segle XIX, en el context cultural i creatiu de la Renaixença i el revulsiu que va suposar l’Exposició Universal de 1888, que impulsà i accelerà el moviment de les Arts Escèniques.
Les primeres editorials que s’interessaren per publicar els teatres de paper a Catalunya foren les impremtes de Joan Llorens i Antoni Bosch, ambdues de Barcelona, amb l’edició de làmines de personatges d’ombres xineses a semblança de la imatgeria francesa.
A partir de 1879, Litografia de Hijos de Paluzié (Editorial Paluzie) creà un nombre important de làmines de decorats i proscenis de teatres amb una clara influència de firmes franceses i alemanyes.
La producció de fulls de teatre va tenir un període d’auge que anà de 1865 a 1939. Les imatges dins d’un marc arquitectònic i escenogràfic, amb els seus corresponents proscenis, telons de boca i decorats, incorporaven personatges propis de l’estamperia popular de l’època, com per exemple els soldats, processons religioses, jocs i toros, entre d’altres.
Els teatres de Paluzié, acolorits per primera vegada amb tècnica litogràfica, o més ben dit cromolitogràfica, bevien tant de les influències del modernisme com del costumisme espanyol. Aquests teatres no responien a cap obra concreta, llevat d’unes quantes excepcions com Don Juan Tenorio de Zorrilla, la Pata de cabra de Grimaldi o La redoma encantada d’Eugenio Hartzenbusch.
Aquests teatres no eren concebuts com a obra artística, sinó com una eina d’entreteniment familiar. Els dibuixants eren gairebé sempre anònims, llevat d’algunes excepcions com Ferran Xumetra, excel·lent dibuixant i decorador, deixeble d’Antoni Caba. Xumetra fou un dels primers artistes que treballà per a l’editorial Paluzie.
La Biblioteca de Catalunya conserva una col·lecció molt important de làmines litogràfiques i cromolitogràfiques dels anys vint del passat segle, les quals reprodueixen els figurins decorats, proscenis i telons dels grans teatres del moment.
Figurins obra Don Juan Tenorio
Decoraciones de teatro. Bastidores
Decoraciones de teatro. Jardines
A partir de 1915 apareix el teatre de joguina més popular, El Teatro de los niños, de les Industrias Gráficas Seix & Barral Hermanos, que comptava amb una doble dimensió: pedagògica i lúdica. Va rebre un guardó del foment de les Arts Decoratives a la joguina amb més condicions artístiques. El seus decorats són molt rellevants i la temàtica és de recreació històrica, comèdia costumista i rural, sovint amb finalitats moralitzadores. Els muntatges reproduïts litogràficament, amb la utilització de cartró pedra, el baix relleu, la fusta en elements sortints, els papers de diversos colors, converteixen Seix Barral en el referent artístic en aquest àmbit i tècnicament en una de les més complexes i perfeccionades. Va fer fins a deu models d’embocadures o proscenis de teatre i posà a la venda moltes obres clàssiques amb els llibrets, personatges i decorats de qualitat.
Durant el segle XX varen haver-hi altres editorials de teatres de paper a Catalunya com Teatrinos Camaleonte, de l’editora Imprenta Moderna Guinart y Pujolar, Litografia Artística Española, Litografia Rovira y Chiqués, Editorial el Gato Negro, Editorial Salvatella (1932) i Editorial Roma (1940), que en són un bon exemple.
A banda dels teatres de paper amb finalitat lúdica i educativa, es realitzaven també els anomenats teatrins, com a petits teatres construïts a escala perquè els escenògrafs, il·luminadors i directors d’escena poguessin tenir una maqueta prèvia abans de construir-los a escala real, estudiar els decorats, la disposició dels vestidors i l’utillatge de les grans produccions. Probablement també s’utilitzaven com a maquetes per tal que els mecenes invertissin en els muntatges més costosos.
La Biblioteca de Catalunya té en les seves col·leccions diversos fons gràfics originals que responen a aquesta categoria dels anomenats teatrins, com els procedents de l’entitat esportiva Club de Futbol Junior que a part de les seves activitats esportives que li donen sentit, va tenir una dimensió cultural extraordinària dedicada al muntatge d’òperes poc conegudes entre 1931 i 1969. Aquesta entitat fou creada l’any 1917 per membres actius de la cultura catalana, com Maurici Serrahima, amb l’objectiu de facilitar als socis el gaudiment de l’esport i d’altres activitats d’oci i culturals, especialment d’obres musicals operístiques amb l’assessorament de músics professionals, aconseguint un nivell de qualitat important. L’any 1931 es creà la Secció musical de l’entitat que va posar en escena divuit òperes, entre les quals es troben Aïda, de G. Verdi, al Coliseo Pompeia (1931), La núvia venuda, de F. Smetana, teatre Tívoli (1934), Le coq d’or, de N. Rimsky-Korsakoff, Teatre Tívoli (1945), l’estrena mundial de l’òpera Merlin, d’Isaac Albéniz, l’any 1950, entre d’altres.
Una vegada a l'any, cap a finals de curs, l’entitat llogava un espai, el Tívoli o el Gran Teatre del Liceu, i preparaven un espectacle operístic, generalment inèdit a Barcelona, buscant llibrets i partitures, confegint els decorats, organitzant l'orquestra i el director i llogant cantants de nivell suficient per obtenir resultats satisfactoris. L’escenificació de les òperes fou tan ben rebuda que van participar amb un espectacle operístic en el III Congrés de la Societat Internacional de Musicologia (abril 1936).
El fons del Club de Futbol Junior va ser ofert com a donatiu a la biblioteca entre els anys 2002 i el 2009 i es compon de documents diversos generats i relacionats amb les òperes representades entre els anys 1931 i 1969. S’hi poden trobar programes, fotografies, llibrets i arguments, partitures, figurins per al vestuari de les òperes, cartells, dibuixos, teatres de paper i croquis de decorats, entre d’altres.
Entre les diferents obres del Club de Futbol Junior és un bon exemple d’escenografia el diorama aquarel·lat – amb els telons, bastidors, bambolines – de Bartomeu Llongueras per a l’obra Le Coq d’or de Rimsky Korsakov (1944, 1946). També destaquen les escenografies i decorats originals per a les obres La Nuvia venuda de Smetana (1934) i Svanda el gaiter de Weinberger (1954).
Le Coq d’or. Rimsky Korsakov (1944)
La Nuvia venuda . Smetana (1934)
Svanda el gaiter. Weinberger (1954)
A Catalunya són rellevants les col·leccions conservades en diferents institucions públiques, com El Museu del Joguet de Catalunya de Figueres, El Museu Frederic Marès i L’Institut del Teatre.
Els teatres de paper poc a poc van anar quedant desplaçats per l’aparició del cinema i la televisió, relegats a la categoria de peça de museu, molt preuada pels col·leccionistes pel seu important valor històric, artístic i patrimonial.
Silvia Ferrer Condomines
Unitat Gràfica
Bibliografia
- Salvador, Jordi (Salvador Gràcia). Decorats escenogràfics de paper : tècniques de manipulació i restauració. Barcelona : Taller de Tecnologia de l'Espectacle, 2004
- Teatres de joguina : de l'entreteniment al col·leccionisme, Catalunya, segles XIX-XX, Museu Frederic Marès, Barcelona, del 14 de desembre del 2005 al 23 d'abril del 2006. Barcelona : Museu Frederic Marès, 2005
- Teatres de joguina : de l'entreteniment al col·leccionisme, Catalunya, segles XIX-XX : exposició : del 26 de maig al 2 de juliol de 2006. Girona : Fundació Caixa de Girona, Centre Cultural de Caixa de Girona, 2006
- El món màgic dels teatres de paper (exposició virtual).
https://ccam.gencat.cat/ca/arees_actuacio/artesania/centre_artesania/exposicions/teatres_de_paper/
- Vallès, Isidre. Els retallables a Catalunya. L’avenç, numero 2. Octubre 1979
- Contreras, Lucia; Oliva, Cesar. Teatros de Papel, 1840-1985. Colección de Lucía Contreras Flores. Valencia: Pentagraf Editorial, 2008
- Colección de teatros de papel de Lucia Contreras Flores.
http://www.teatritos.com/
Comentaris
Excel·lent article!
Susanna Farré
08/03/2023 09:49