Els primers catàlegs manuals de la Biblioteca de Catalunya, els fundacionals, van ser l’alfabètic d’autors i el sistemàtic de matèries segons la CDU. Fins l’any 1940 no es va fer l’alfabètic de matèries.

Jordi Rubió i Balaguer (director de la biblioteca des del 1914 al 1939), al manual Com s'ordena i cataloga una biblioteca, recomana un tipus de fitxa o cèdula en funció del catàleg. I tal com es feia des del principi a la Biblioteca de Catalunya, es decanta pels models de fitxes “soltes i movibles, escrites a mà o mecanografiades”, al contrari dels catàlegs en forma de llibre, ja en desús, on s’hi escrivia tot seguit sense permetre la intercalació de noves entrades i dificultava la consulta de més d’un usuari alhora.

Per a la redacció del catàleg d’autors, al principi se seguien normes generals de catalogació europees. Es va optar per les cèdules horitzontals agrupades en cedularis “d’algun model semblant als inventats per la casa Staderini, de Roma“, que en fabricava per encàrrec de la Biblioteca Vittorio Emanuele des de 1882.

I com eren aquests cedularis?

La tria de la BC es va inspirar en aquest model de l’Staderini. Curiosament, Manuel Rubió i Balaguer n’era l’agent a Catalunya.

Les cèdules eren de paper de fil resistent, de 240 x 118 mm, ratllades per una cara. Es col·locaven en els cedularis d’enquadernació mòbil i n’hi cabien unes 400. Per afluixar o estrènyer el volum se servien d’una claueta. La biblioteca encara els conserva tots - 2.414 – que contenen 800.000 fitxes, el 55% de les quals són manuscrites, i es poden consultar a la sala general. Entre el personal actual de la BC, encara hi ha algú que guarda la clau i ens podria explicar el truc per obrir-los...

Pel catàleg sistemàtic de matèries, se seguia la CDU amb les adaptacions per a les biblioteques populars de la Diputació, obra del mateix Rubió i Balaguer. Es va escollir la fitxa belga internacional, en calaixets amb rètols per indicar-ne el contingut. Era de cartolina gruixuda, de 125 x 75 mm, amb el pautat preceptiu de ratlles horitzontals amb dues línies verticals a l’esquerra i foradada a la part inferior; per on s’hi passava una barra que subjectava les fitxes al calaix, i es cargolava o descargolava quan calia intercalar-ne de noves.

Quan més endavant es va començar a redactar l’alfabètic de matèries, també es va fer amb aquest sistema, però dividit en dues parts: el d’obres i el d’articles de revista.

Rubió, a Catalogación y ordenación de bibliotecas: instrucciones elementales ens ho explica així: 

“El procedimiento más práctico y hoy universalmente adoptado es el de las fichas sueltas, escritas a mano, con un  especial tipo de letra, o mecanografiadas, y reunidas en un cajón o sujetas con unas tapas movibles, mediante algún dispositivo ingenioso que haga imposible, si no media mala fe, su confusión o extravío.”

L’elaboració de cèdules, “escritas a mano, con un especial tipo de letra” es va aturar l’any 1990, amb l’inici de la informatització. Ara formen part de la nostra història i són l’empremta de tantes mans que ens han precedit, amb diferents cal·ligrafies i tintes. Els cedularis, al llarg dels seus 180 metres lineals, continuen mostrant-nos els valors de l’ordre, la metodologia i el rigor i, encara ara, ens van desfent d’alguns equívocs...

Durant molts anys els cedularis han estat l’instrument que ha facilitat l’accés al contingut intel·lectual de la Biblioteca de Catalunya fins l’arribada dels ordinadors. Avui, molts visitants queden captivats per aquesta eina preinformàtica que immortalitzen en mòbils, tauletes i càmeres. És així com els cedularis esdevenen l’objecte de desig de la mateixa tecnologia que els va desbancar.

Lourdes Martín
Servei d'Accés i Obtenció de Documents