6.3.14 Introducció als discs durs
6.3.14.1 Els discs durs han servit com a principal memòria i magatzem de dades dels ordinadors des que IBM introduí el seu disc dur model 3340 l'any 1973. Dotat de 30 MB de memòria fixa més 30 MB extraïbles i designat amb el nom operatiu de 30/30 —raó per la qual fou anomenat "Winchester", en honor al famós rifle— el disseny pioner dels seus capçals va fer viable l'operativitat dels discs durs. La subsegüents reduccions en grandària i els més recents desenvolupaments en el disseny de capçals i discs han incrementat enormement la fiabilitat d'aquests dispositius, fins als robustos dissenys actuals d'ús quotidià.
6.3.14.2 Els gestors del fitxer responsables del manteniment de dades han considerat tradicionalment el disc dur com a massa poc fiable per a allotjar una còpia única d'un document, al mateix temps que massa car com a base de múltiples còpies, en el que constituiria una matriu o conjunt de discs. Conseqüentment, les dades d'un disc dur han estat duplicades en múltiples còpies sobre cinta per a garantir la seva supervivència. Com ja ha estat esmentat (6.1.4, «Aspectes pràctics de les estratègies de protecció de dades»; 7.6, «Emmagatzematge d'arxiu»), cal que tots els sistemes de dades disposin de còpies múltiples i separades de totes les dades. Encara que els experts tendeixin a coincidir en l'opció d'un array o conjunt de discs durs secundat per múltiples duplicats sobre cinta com el sistema de dades més segur, la contínua reducció de costos i la millora en la fiabilitat converteixen l'opció de duplicació idèntica de dades sobre discs durs separats en una possibilitat factible. Persisteix, no obstant això, el principi desitjable de múltiples mitjans o suports fungibles, de manera que l'emmagatzematge exclusiu sobre disc dur és encara un risc.
_____________________________