Entre la documentació menys coneguda que es conserva a la Secció de Manuscrits de la BC hi ha les col·leccions teatrals. Es tracta d’un conjunt considerable en volum i en diversitat però que, pel fet de ser peces petites i individualment poc destacades, sovint ha passat desapercebut. Avui iniciem una sèrie d'articles dedicats a quatre grans col·leccions amb la intenció de donar a conèixer aquests materials que, de ben segur, poden donar peu a futurs estudis: la Col·lecció Almirall, la Col·lecció Rull, el Premi Ignasi Iglésias (Generalitat de Catalunya, 1932-1938) i, finalment, l'Arxiu Teatral Santos.

UNA PRIMERA BOTIGA I UNA GRAN COL·LECCIÓ

La botiga

“Moltes mercès pel seu bon record, però no li garanteixo que fos la meva botiga la primera de portar el rètol en català. Sols tinc present que va ser l’any 1888, pels volts de l’Exposició, on també la meva instal·lació estava igualment retolada en la nostra parla” [1].

Amb aquestes ratlles Joan Almirall i Forasté responia al redactor de “Els rètols en català”, secció que es va publicar al diari La Veu de Catalunya durant l’any 1920 i que llistava els establiments de Barcelona que retolaven en català.

Fos o no la primera botiga de la ciutat amb el rètol en català, l’establiment de Joan Almirall, dedicat a la venda de paper i objectes d’escriptori, va ser testimoni de l’ activitat política, cultural i literària de Catalunya dels segles XIX i XX. Va ser també espectador privilegiat del naixement d’una de les col·leccions teatrals més conegudes d’aquell moment i que es conserva actualment a la Biblioteca de Catalunya, la Col·lecció Almirall de Teatre Català.

Joan Almirall i Forasté (1855-1927), membre de la catorzena generació d’uns fabricants de paper de la Torre de Claramunt, va prendre la direcció del negoci familiar als 30 anys, dissolent l’anterior societat anomenada «Almirall e Hijo» i creant-ne una de nova, «Juan Almirall y Forasté», coneguda pels seus papers de barba i papers de fumar que també s’exportaven a Amèrica llatina sota la marca “La Española” i “La Piña americana”. Ben aviat la qualitat del seu paper va ser reconeguda i a l’Exposició Universal de Barcelona de 1888 va ser guardonada amb la medalla de plata[2].

Almirall també va ser un dels distribuïdors de paper i de material d’oficina de l’Institut d’Estudis Catalans i de la Biblioteca de Catalunya. La relació comercial va començar des d’un inici i va perdurar després de la mort de Joan Almirall amb els seus successors.

La col·lecció

Durant els quaranta anys que Joan Almirall va dirigir el negoci familiar ho va fer sempre des del magatzem que tenia a Barcelona, al carrer Princesa 16, “en cuyo escritorio despachaba los asuntos de su fábrica, alternando con notas bibliográficas de las adquisiciones que se le ofrecían para su biblioteca dramática”[3].

Va ser allà on, a banda de vendre paper i objectes d’escriptori, va començar a adquirir els volums que formarien part de la seva col·lecció, famosa a tot el país perquè contenia gran part del teatre català conegut, des de Josep Robreño fins a principis del segle XX.

Tant va ser així, que la col·lecció va ser exposada en dues grans ocasions. La primera a Viena, l’any 1892, a la secció espanyola de la Viennese Music and Theatre International Exhibition; la segona a Barcelona, el 1906, a l’Exposició Bibliogràfica del I Congrés de la Llengua Catalana que es va celebrar al Palau de Belles Arts de Barcelona.

La Veu de Catalunya descrivia l’exposició de 1906 com “una festa major de la nostra literatura [...]. De vitrina en vitrina anaven els congressistes adelerats, fentse creus de la tasca realisada pels nostres escriptors de tota mena y de la pressa ab que n’havien organisat la exhibició els inteligents bibliòfils que se n’han encarregat [...]. N’hi ha una den Joan Almirall y Forasté, en la que pot veures tot el teatre català... Es una cosa grandiosa [...].[4]”

El seu afany per formar una gran col·lecció de teatre català no es pot deslligar del seu activisme cultural i la seva estreta relació amb la política catalanista de tombants de segle: va ser un dels fundadors de la Lliga de Catalunya, de la qual en va ser bibliotecari entre els anys 1888 i 1890[5], i com a membre de la Unió Catalanista va ser escollit delegat per assistir a l’Assemblea de Manresa de 1892. Es va adherir al Missatge del catalanisme a la Reina Regent, el mateix any que se celebrava l’Exposició Universal de Barcelona, i va participar en el moviment dels Jocs Florals com a secretari del Consistori dels Jocs Florals de Barcelona. També va ser membre de la junta directiva de l’Ateneu Barcelonès i comptable de l’entitat entre els anys 1904-1906, i 1916-1917.

En el terreny del periodisme i l’edició, va col·laborar a La Llumanera de Nova York i a La Renaixensa, sent el magatzem del carrer Princesa el punt de distribució d’aquesta revista[6]. També, des de la seva oficina, van emergir algunes edicions brillants com la de les Poesías de Àngel Guimerà, en l’edició il·lustrada de 1887, i la Història de Catalunya en dos volums d’Antoni Aulèstia i Pijoan.

I, finalment, la col·lecció va arribar la Biblioteca de Catalunya

Dos anys després de la mort de Joan Almirall, la Comissió provincial Permanent de la Diputació de Barcelona va adquirir a la seva vídua, Elisa Castells i Sivilla, la col·lecció teatral. L’acord de venda es va signar el 31 de desembre de 1929 i el fons es va integrar a la Biblioteca de Catalunya.

Poc després de la seva adquisició, es van emprendre les tasques de catalogació i d’enquadernació d’aquells volums que havien arribat sense relligar.

El 21 de gener de 1930, Jordi Rubió, aleshores director de la Biblioteca de Catalunya, escriu a Elisa Castells per informar que “ara començarem a revisar i completar el catàleg i poc a poc farem enquadernar els volums en rústega, en la mateixa forma que havia començat el Senyor Almirall”. Rubió s’acomiada agraït i emocionat de “tenir sota la meva custòdia la biblioteca que amb tant d’amor va anar aplegant el Senyor Almirall”.

La col·lecció de Joan Almirall conté obres de teatre en català, i algunes de bilingües, del segle XIX i també d’ inicis del segle XX. Més de 4.000 peces impreses i 409 de manuscrites, aquestes últimes relligades en 74 volums facticis, que es van registrar a la BC l’any 1930 amb els números 1045-1118 i que actualment es poden consultar digitalitzades a la MDC.

Les peces manuscrites són, bàsicament, còpies per a la representació teatral i algunes d’elles contenen la data i el lloc de la representació, així com el nom dels actors del repartiment i la identificació del posseïdor de l’original.

Juntament amb els manuscrits i els impresos, la BC també va adquirir els catàlegs de la col·lecció que ell mateix havia confeccionat en el transcurs dels anys. En total, catorze quaderns i llibretes, i també dos fitxers de fusta. Amb una lletra elegant i de traç impecable, cada quadern esdevenia un índex alfabètic on Joan Almirall anotava els autors i els títols de les peces i, en algunes ocasions, el número d’actes.  

A les fitxes hi escrivia, a més a més, altres detalls rellevants com la data i el lloc d’estrena de l’obra, el repartiment i, durant la dictadura de Primo de Rivera, l’autorització de l’Oficina de Información y Censura per poder ser representada.

La redacció de les fitxes de la col·lecció no era arbitrària i seguia el full de ruta que el mateix Almirall havia dissenyat i que es pot veure a la següent imatge: diferents colors de tinta en funció del tipus d’obra -manuscrita o impresa-, i una breu explicació sobre com cercar aquells títols que començaven amb article.

Malauradament, degut a la seva excessiva modèstia, Joan Almirall “no había figurado en el mundo que se mueve y se agita ávido de llamar la pública atención” [7]. Tot i així, rere les bambolines va anar teixint un entramat de complicitats amb els prohoms de la societat catalana de l’època, a la vegada que va anar aplegant una de les col·leccions teatrals més importants que es conserven avui dia a la Biblioteca de Catalunya.

Iris Torregrossa
Secció de Manuscrits

NOTES

[1 ] La Veu de Catalunya, 12 de juliol de 1920. Disponible a ARCA

[2 ] La Exposición : órgano oficial, 30 de setembre de 1889. Disponible a ARCA

[3 ] “Los que mueren. Juan Almirall y Forasté”.  La Vanguardia, 1 d’octubre de 1927. Topogràfic: Arxiu Literari Rubió. Ms. 9600/13 Capsa 30

[4 ] La Veu de Catalunya, 15 d’octubre de 1906. Disponible a ARCA 

[5 ] L'Arch de Sant Martí : periódich polítich defensor dels interessos morals y materials del [...]. 13 d’octubre de 1889. Disponible a ARCA

[6 ] Homes del catalanisme : Bases de Manresa. Diccionari biogràfic / Josep M. Ollé, dir.

[7 ] “Los que mueren. Juan Almirall y Forasté”, op.cit., 1927

BIBLIOGRAFIA

Almirall i Arnal, Ignasi. “Catorze generacions  d’un molí de la Torre de Claramunt. Evolució d’un molí paperer a través de la genealogia dels propietaris”.  Paratge [en línia], 2016, núm. 29, p. 11-25 [Consulta: 24-11-2020]

Bolletí del Diccionari de la llengua catalana. Palma de Mallorca : el Diccionari, [1901-1936]. Topogràfic: RRC-8-0075

Cincuenta años de la antigua Biblioteca de Cataluña. Biblioteca Central de la Diputación de Barcelona, DL 1968. Topogràfic: Ber-Fol-271

Fàbregas, Xavier. Aproximació  a la història del teatre català modern. Barcelona : Curial, 1972 Topogràfic: 2008-8-39539

Ollé, Josep M. (dir.). Homes del catalanisme : Bases de Manresa. Diccionari biogràfic. Barcelona : Rafael Dalmau, 1995. Topogràfic: 2008-8-21099

Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana : Barcelona octubre de 1906. [Barcelona] : Estampa d’en Joaquim Horta, 1908. Topogràfic: 43-4-96